Composició del fusell i del pany miquelet o a la catalana
CONTEXT
La segona meitat del segle XVII comporta una canvi gradual en la tecnologia de les armes de foc d’avantcàrrega. L’arcabús i el mosquet són armes pesades i difícils de manejar, els seus sistemes d’ignició de la pólvora –els panys de metxa o de roda- són molt poc fiables i de difícil manteniment. Aquesta problemàtica comporta l’aparició de forma gradual del fusell, una arma més lleugera i estilitzada, amb una innovació técnica que revoluciona la forma de fer la guerra: el pany de sílex.
Exèrcit de Carles III, 1706
Paral·lelament a l’aparició d’aquests avanços tècnics en l’arma –el fusell- i en l’enginy d’ignició de la pólvora –el pany de sílex-, el sistema per carregar la pólvora i bala dins del canó de l’arma també evoluciona: és el cartutx, una bosseta de paper que inclou la mida exacta de pólvora per carregar dins del canó de l’arma i la bala esfèrica de plom, el que fa que augmenti la cadència de tir. Per a acabar d’abonar-ho, l’aparició de la baioneta de dolla possibilita unificar en un sols tipus de soldat el fuseller i el piquer.
La principal diferència entre els fusells dels diferents exèrcits radica en el disseny del pany de sílex, que rep el nom del seu lloc de procedència: francès, a l’italiana, i el pany miquelet o a la catalana.
A principis del segle XVIII el fusell és l’arma reglamentària per a tots els soldats d’infanteria europeus. Les mesures voregen 1,60 m d’allargada, 4,7 quilos de pes, i 17,5 cm de calibre.
L’adopció del nou fusell amb baioneta comporta alhora una nova manera de combatre. És la nova tàctica de la infanteria de línia.
La infanteria s’estructura en regiments i allarga les formacions en el camp de batalla, és a dir, formen en línies de tres o quatre rengles de profunditat per tal que molts soldats disparin a l’hora, fent foc continuat, perquè a curta distància –màxim uns 50 m- es creï una zona de matança on l’efectivitat de la descàrrega no és per la punteria individual, sinó per l’acumulació de projectils. Un fuseller ben entrenat pot arribar a disparar fins a tres trets per minut.
Quan es planifica una batalla es busca l’enfrontament a camp obert, acumulant regiments que donin superioritat per nombre de soldats i potència de foc, és el combat reglat.
FUSELL D’AVANTCÀRREGA AMB PANY A LA CATALANA
Catalunya, des d’abans del segle XVII, disposa d’una potent industria d’armament hereva de la tradició medieval d’autodefensa del país; tradició recollida en la Constitució de Princeps Nanque, amb el resultat de que és l’únic país de la seva zona geogràfica en el que la població disposa d’armes de foc de forma generalitzada i, el més important, sap utilitzar-les perfectament.
La producció armamentista està molt generalitzada per a tot el Principat, un important nombre de viles i ciutats disposen d’indústries relacionades amb la producció de tota mena d’armes, sobresurten la ciutat de Barcelona i Ripoll, on trobem una forta indústria especialitzada en la producció de pedrenyals i panys.
En la fabricació no hi ha una estandardització estricta, les mesures són al voltant de 1,60 m d’allargada, 4,7 quilos de pes, amb calibres que oscil·len al voltant de 17,5 cm. El calibre es defineix segons la quantitat de bales de plom esfèriques que es poden obtenir d’una lliura de plom; calibre 12 significa que d’una lliura surten 12 bales.
PANY A LA CATALANA O MIQUELET
És el mecanisme per disparar armes de foc que consisteix en una peça anomenada peu de gat que per mitjà d’una premsa sosté una pedra de sílex –pedra foguera- que al pressionar el gallet provoca que la pedra percudeix amb força contra el rastell, fent que quedi al descobert la cassoleta; al mateix temps que la pedra rasca amb força la superfície ratllada del rastell produeix unes espurnes que encenen la pólvora d’ignició, dipositada dins la cassoleta, aquest foc es transmet a través d’un orifici anomenat oïda a l’interior del canó i encén la càrrega de pólvora que produeix el tret de l’arma
El pany català situa els mecanismes a l’exterior de l’arma, resultant més fort i resistent a l’ús en campanya; aquesta posició a l’exterior també possibilita un manteniment més fàcil que d’altres panys de sílex. La seva bateria combinada -de rastell i tapa de la cassoleta– és l’últim nivell d’innovació que faltava, resultant el pany precursor de tots els panys designats amb el nom genèric de pany de sílex.
El pany català o miquelet presenta dues característiques més pròpies del seu disseny. La primera és la cara estriada del rastell –ranures verticals- per facilitar l’aparició d’espurnes al rascar el pedrenyal; la segona és l’anella en el cargol per estrènyer manualment la pedra de sílex.
Fixació de la pedra de sílex mitjançant l’anella-cargol
En estrènyerel gallet el peu de gat s’abalança sobre el rastell, provocant la ignició de la pólvora de la cassoleta
Munició
El cartutx es compon d’una bosseta cilíndrica de paper que conté entre 12 g i 15 g de pólvora negra i una bala esfèrica de plom d’uns 22 g o 26 g de pes segons el calibre.
Càrrega del fusell
Segons el manual militar escrit pel coronel Joan Francesc Ferrer l’any 1710 –Exercicio practico y especulativo de el fusilero y granadero– per carregar l’arma un soldat ha de fer vint-i-cinc moviments consecutius, més dos per disparar, que tant sols la seva constant repetició en la instrucció aconseguirà que els realitzi instintivament enmig de la tensió i confusió del combat.
El soldat munta l’arma aixecant la bateria per descobrir la cassoleta; després extreu de la casalina un cartutx i amb les dents li estripa la tapa.
A continuació carrega la cassoleta amb una petita part de la pólvora del cartutx, abaixa la bateria per tapar la cassoleta i evitar que es vessi la pólvora, seguidament introdueix la resta de pólvora i bala dins del canó amb ajuda de la baqueta. Ja pot disparar l’arma.
Calar la baioneta en el fusell
EFICÀCIA DELS FUSELLS D’AVANTCÀRREGA DE 1700
L’eficàcia del fusell d’avantcàrrega amb l’anima del canó llisa és relativa, però és una innovació técnica molt important, que amb la introducció del canó ratllat, durarà fins a finals del segle XIX.
El fusell no porta cap tipus de punt de mira que permeti afinar la punteria, motiu pel qual als nous reclutes no se’ls instrueix per a fer blanc apuntant un objectiu, simplement orienten el fusell en la direcció de l’enemic i disparen. L’osca metàl·lica que la majoria dels fusells presenten sobre el canó només serveix per a enganxar la baioneta de dolla.
Aquesta limitació técnica es supleix fent una cortina de foc, és a dir, amb l’acumulació de fusells apuntant en direcció a l’enemic i disparant tots a l’hora en descàrregues el més tancades possible, agrupant una gran densitat de fusells en un front reduït i a la menor distància que els hi permetin la disciplina i els nervis dels soldats.
El gran calibre –unes 3 o 4 vegades major als actuals-, el pes i mal·leabilitat de les bales de plom, units a la baixa velocitat del projectil -uns 320 m/s.-, fan que aquesta arma tingui un gran poder de detenció i que causi ferides terribles.
Abast del tir
L’abast del fusell és d’aproximadament 200 m, però la distancia efectiva de tir està limitada a menys de 150 m, és inútil fer foc contra l’enemic a distancies superiors, resultant difícil d’encertar a un blanc situat a més de 30 o 40 m.
Limitacions i problemes dels fusells
La principal limitació dels fusells és que tenen l’ànima del canó llisa, el que motiva que la bala balli dins del canó i les bales esfèriques, encara que relativament llises, tenen un vol curt en girar en qualsevol eix no paral·lel a l’adreça del trajecte resultant molt imprecises.
Probablement tant sols al voltant d’un 0,5% del total de bales disparades en una batalla donen en el blanc; el resultat d’aquesta ineficàcia és que el combatents poden tenir unes certes garanties de sobreviure a l’avançar en les compactes formacions tàctiques del període.
Un altre problema és causat per la pólvora negra utilitzada que no crema bé, al disparar genera un núvol de fum –assenyalant on es troba el tirador- i amb l’acumulació de trets de la descàrrega, el núvol generat pot ser tant dens que dificulti la visió en el camp de batalla. Per això és tan important la primera descàrrega, quan els fusells estan nets, ben carregats, i no hi ha fum que limiti o impedeixi la visibilitat.
S’ha d’afegir que amb les restes de pólvora i paper, que deixen els cartutxos dins del canó en cada tret, aquest acaba per obstruir-se. Cada 25/30 trets cal canviar el sílex i netejar l’anima de l’interior del fusell.
L’índex de fiabilitat a l’hora d’efectuar el tret és baix, perquè al problema de les restes dins del canó s’ha de sumar que el cartutx de paper absorbeix la humitat, resultant que el tret pot fallar una de cada sis vegades en condicions ideals, i una de cada quatre, o més, en temps humit o en combats prolongats.
El procés de càrrega també presenta limitacions per l’acumulació de moviments que ha de realitzar el tirador. Això obliga –juntament amb tots els altres moviments que ha d’aprendre pel combat en línia– a què els soldats rebin una constant instrucció, que porta a la seva gradual professionalització.
A l’estrès extrem pel combat causat per la fatiga física, la calor, el fum, la pols que dificulta respirar, …. hem de sumar-hi la fatiga psicològica generada per la por a la mort –la pròpia i la dels companys-, la por a les ferides, a la derrota …., a mesura que la batalla es perllonga el desgast psicològic i la fatiga s’incrementen, els soldats se salten els moviments i cometen errors, sobretot en unitats pocs entrenades, i això afecta negativament a la cadència de tir.
Notes:
¹ Manual de Identificación y Rastreo de Armas de Fuego.
² Prontuario de artillería para el servicio de campaña, por orden alfabético de materias https://ca.wikipedia.org/wiki/Pany_de_Miquelet
³ El fusil de avancarga
Fonts:
FERRER Joan Francesc, Exercicio practico y especulativo de el fusilero y granadero. Mallorca, 1714
DE SALAS, Ramón. Prontuario de artillería para el servicio de campaña, por orden alfabético de materias, Madrid, E. Aguado, 1833
RENAR. Manual de Identificación y Rastreo de Armas de Fuego. Ministerio de Justicia, Argentina, 2001
HERNÀNDEZ F. Xavier, Historia militar de Catalunya. Vol. III. Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2003
FADALA, Sam. The Complete Blackpowder Handbook. Iola, (Wisconsin, USA), Gun Digest Books, novembre 2006
RUBIO, Xavier. Almenar 1710. Victòria anglesa a Catalunya. Llibres de Matrícula, 2008
WEB FUNDACIÓN, El fusil de avancarga. Fundación Legado de las Cortes, Cádiz, 2017
Text: Jordi Bages-Querol i Esteva
Dibuixos: Francesc Riart i Jou