14
Jun2020

LA PRIMERA HORA ZERO DE CATALUNYA

Catalunya va néixer en la perifèria de l’imperi de Carlemany, en una franja marítima que va anar expandint-se territorialment i creixent en activitat productiva i comercial.

Com a tot Europa, hi va aparèixer el feudalisme, però molt aviat la pressió simultània dels estaments populars i la dels comtes de Barcelona (amb la denominació de Príncep, Potestat o Postat) va crear una societat basada en els pactes entre el poder públic, és a dir, els comtes o els comtes-reis del Casal de Barcelona, i les forces populars, representades en els municipis i les Corts.

Usatges de Barcelona 1173

Els Usatges de Barcelona reflecteixen aquesta dinàmica: hi ha usatges que regulen les relacions entre senyors feudals i vassalls, però també hi ha molts usatges que estableixen un poder superior que gestiona una Administració Pública, embrió de l’Estat. Així, l’Usatge Omnes homines estableix que tots els nobles tenen l’obligació de jurar fidelitat a la Postat, o sigui al Príncep, que és el comte de Barcelona. L’usatge Alium namque garantia justícia equitativa a tothom, i l’usatge Princeps namque establia els requisits per a que el Príncep pogués exigir un servei militar.

La política expansiva dels comtes-reis va arribar a bastir un modest imperi mediterrani, basat també en una important xarxa de Consolats de Catalans i en una intensa activitat mercantil. El Llibre del Consolat de Mar va ser adoptat durant segles com a norma de navegants i mercaders de molts països. Convé, però, tenir present que tot això es duia a terme sempre sota l’amenaça permanent de Castella i França. Per obtenir el finançament necessari per a les seves empreses, els comtes-reis havien de pactar amb les Corts. A canvi de les aportacions econòmiques, el monarca, mitjançant lleis pactades que eren anomenades constitucions, havia de reconèixer llibertats i drets polítics, que en la terminologia de l’època es denominaven privilegis. El caràcter pactat dels impostos es reflectia en la seva denominació a les Corts: Capítols del donatiu. Així quedava clar que l’exacció d’impostos no era una facultat que exercís el monarca al seu arbitri, sinó una aportació voluntària de la societat representada a les Corts.

La cort de Cervera de 1359 es va convocar a conseqüència del setge naval de Barcelona per part d’una flota castellana i genovesa. El setge va fracassar però la societat catalana es va sentir greument amenaçada, i per a reforçar la defensa del país es va votar un donatiu d’un volum extraordinari. Ara bé, per controlar la recaptació i la inversió del donatiu, es va establir una comissió denominada Diputació del General, que amb el temps es va anar convertint en l’organisme permanent de govern del país, amb el nom de Generalitat.

D’altra banda, el grau de representativitat tant de les Corts com del poder municipal era dels més elevats d’Europa, encara que no s’arribés al sufragi universal. Eva Serra i altres investigadors han estudiat el sistema de les Corts, amb representants dels tres Braços, l’eclesiàstic, el militar o nobiliari i el reial (els habitants de les viles i ciutats). També han estudiat el sistema de municipis, amb el cas de Barcelona, i el seu Consell de Cent, una institució que tenia un pes polític i social molt important, precisament a conseqüència de la seva elevada representació democràtica.

Víctor Ferro, en el seu llibre sobre el Dret Públic Català, enumera els assoliments de les institucions catalanes: “repartiment de fet de la potestat legislativa entre el príncep i el país; supeditació de tota autoritat a la llei paccionada; vinculació directa dels oficials (funcionaris del príncep) a la legalitat; custòdia política i judicial de l’ordre jurídic; administració d’un erari públic diferent del patrimoni del príncep a càrrec d’una representació permanent dels Braços; garanties de la seguretat personal …”. En resum, “… preservació del principi de la llibertat sota l’imperi del dret, definit i declarat, arribat el cas, en un judici imparcial.”

El pes dels municipis era molt considerable: Francesc Maspons i Anglasell, en el seu llibre ”L’esperit del Dret Públic català”, recull unes opinions del jurista Tomàs Mieres (1400-1474) comentant uns acords de les Corts de Montsó de 1363: “Cada ciutat és com un Estat i Catalunya és com una decàpolis, una unió de deu Estats” (perquè en la seva època tenia deu ciutats: Barcelona, Girona, Elna, la Seu d’Urgell, Vic, Tarragona, Manresa, Lleida, Balaguer i Tortosa).

Tornant a Víctor Ferro i al seu llibre sobre el Dret Públic Català, entre les conclusions a què arriba respecte a les antigues institucions catalanes, hi fa constar: “… la conseqüència, coherència i perfecció amb què esmerçà i féu créixer aquest patrimoni comú, tot aplicant-lo i adaptant-lo, en la realització i defensa d’unes valors irrevocablement acceptades i apassionadament sentides. Aquestes valors es poden reduir a una de sola: la justícia, en els seus dos vessants constitutius de la llibertat personal, civil i política, i del dret que la defineix, la regula i la delimita, alhora que la fa possible i la legitima en el si de la societat…”

Aquest elaborat i complex sistema va patir un primer atac de Castella el 1640 per part d’Olivares i Felip IV. El conflicte es va acabar amb algunes retallades en els mecanismes de representació i amb la mutilació del Rosselló (Catalunya Nord). Però el 1701 es desencadena un conflicte d’abast europeu amb motiu de la successió a les corones de Castella i de Catalunya i Aragó. Al principi, Catalunya i els altres territoris de la Corona Catalanoaragonesa accepten com a rei el candidat de Lluis XIV de França, és a dir el duc d’Anjou que va esdevenir Felipe V de Castella. Com que va jurar fidelitat a les lleis i constitucions dels territoris de la Corona Catalanoaragonesa també va ser reconegut com a Felip IV de Catalunya i Aragó. A més, a les Corts de 1701-1702 va acceptar la creació del Tribunal de Contrafaccions, que ha estat estudiat per Josep Capdeferrro i Eva Serra, que considera que “segurament fou el primer Tribunal Constitucional d’Europa, un tribunal mixt format per 6 jutges, 3 de reials i 3 de la terra (un per braç), destinat a vetllar per la constitucionalitat de l’actuació de les funcions públiques, sense vot de qualitat i, en cas d’empat, desempat per un dels sis jutges extret a sort”.

Ara bé, tot just acabades les Corts, Felip V va iniciar un seguit d’actuacions contràries a tot allò que havia jurat respectar. Exigia, per exemple, que se li donés informació detallada de les deliberacions de les Corts i del Consell de Cent. Davant de la resistència de les institucions catalanes a les arbitrarietats del rei, va empresonar diverses personalitats, i va imposar multes i confiscacions de patrimonis. És a dir, volia establir una monarquia absolutista, com en d’altres indrets d’Europa, situació que ja existia a Castella, on el rei es considerava señor de vidas y haciendas.

En vista d’això, el 1705 una representació catalana va signar el Tractat de Gènova amb Anglaterra, que junt amb altres Estats aliats, com Holanda, mantenia una guerra contra Lluís XIV i Felip V, per a imposar com a rei de les Corones de Castella i Catalunya i Aragó l’Arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador d’Àustria. Catalunya es comprometia a afegir-se a la lluita armada contra Felip V i a canvi es garantia als catalans la conservació íntegra de les seves llibertats, furs i drets, fos quin fos el resultat de la guerra, i sense cap limitació temporal.

El pretendent Carles va jurar davant el notari reial Vilana-Perles les constitucions catalanes. També va jurar els furs de València i Aragó i va esdevenir, com a Carles III, rei de la Corona Catalanoaragonesa. A les Corts catalanes de 1705-1706 es va confirmar i millorar el Tribunal de Contrafaccions, i es va legislar sobre la inviolabilitat de la correspondència, el dret de reunió, la immunitat de les persones per les seves decisions i opinions en reunions institucionals, i contra les detencions arbitràries, entre altres qüestions relacionades amb el que ara en diem drets humans. Això demostrava en principi l’encert de la decisió de canviar de monarca.

És evident, doncs, que per als catalans no es tractava de si un pretendent tenia més dret a heretar les dues Corones que l’altre, sinó que es varen decantar pel pretendent que oferia més garanties de respecte a tot l’entramat de Lleis i Constitucions pactat al llarg de sis segles. Anteriorment, ja en el conflicte de 1640 Magí Sivillà (un eclesiàstic que per encàrrec de la Generalitat va dur a terme diverses gestions prop de Richelieu i del Rei francès Lluis XIII) opinava en la seva Crònica sobre la Guerra dels Segadors que si es conservaven les lleis i privilegis poc interessava als catalans ser d’aquest o d’aquell senyor.

Però el 27 d’abril de 1707 la batalla d’Almansa va acabar amb la desfeta total de les tropes austriacistes a mans dels exèrcits castellà i francès. El 29 de juny de 1707 Felip V va dictar un Decret que annexionava Aragó i València al Regne de Castella en virtut del justo derecho de conquista, i disposava que per tant li corresponia el dominio absoluto de los referidos Reynos i expressava mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualment todos por las leyes de Castilla. Comentant aquest Decret Joan Francesc Mira, en el seu llibre ”Almansa 1707, després de la derrota” diu “Un genocidi cultural és destruir una cultura, un genocidi lingüístic és destruir una llengua, un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, les institucions, els tribunals, l’administració, la moneda, etc., i en definitiva “la imposición y mudanza de costumbres” i la reducció “al uso, forma y pràctica de gobierno” d’un altre país. Imposició, mudança i reducció, per la força de les armes …El País Valencià va ser considerat i tractat, a consciència, com una mena de desert polític, privat de qualsevol dret …”

El 17 d’abril de 1711 va morir Josep I, emperador d’Àustria i el va substituir el seu germà Carles el setembre de 1711, que va marxar cap a Viena deixant la seva esposa Elisabet a Barcelona com a governadora de Catalunya. Ara bé, aquesta acumulació de poder en mans del nou emperador d’Àustria va motivar que immediatament Anglaterra i els seus aliats perdessin tot interès en la guerra. Si no els convenia que Lluís XIV controlés les corones de Castella i Catalunya i Aragó, encara menys volien que el control el tingués el gran imperi d’Àustria-Hongria. Cedir aquestes Corones a Felip V era el mal menor per a l’equilibri de poders.

Europa Occidental desprès d’Utrecht i Rastatt 1713

Per això l’11 de març de 1713 els aliats signen el Tractat d’Utrecht, reconeixen a Felip d’Anjou com a Rei, retiren les seves tropes i s’ordena als catalans que s’entreguin a Felip V. (Recordem que d’aquest tractat els anglesos en varen treure Menorca, Gibraltar, i el comerç d’esclaus amb l’Amèrica sota domini espanyol, entre altres coses)

Cal dir que el 19 de març de 1713 l’esposa de Carles III, l’emperadriu Elisabet ja havia marxat cap a Viena, acompanyada per Vilana-Perles, iniciant-se un nombrós exili. El dia 9 de juliol de 1713 a Barcelona es fa públic l’acord de resistir sense aliats de cap mena l’envestida dels exèrcits castellans i francesos. Els catalans eren conscients de la desigualtat de forces, però sabien que la rendició (igual que la derrota) suposava rebre el mateix tracte que estaven rebent els valencians: el genocidi polític i cultural. L’11 de setembre de 1714 es consuma la derrota.

Com a València la repressió va ser atroç: execucions, presons, exilis, confiscacions de béns, multes, supressió de tot el dret públic i les institucions, etc. El Decret de Nova Planta de 16 de gener de 2016 fa constar que Habiendo, con la asistencia divina y justícia de mi causa, pacificado enteramente mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él. Víctor Ferro comenta: “Es parteix, doncs, de la base que Catalunya és, des del punt de vista institucional, una pàgina en blanc.”

El punt segon del Decret de Nova Planta establia que Catalunya es governaria per un Capità General que tenia tots els poders a les ordres directes del Rei absolutista i que els seus funcionaris serien els de la Audiència. Aquest sistema feia més d’un segle que s’aplicava als Virreinats d’Amèrica i era conegut amb el nom de Real Acuerdo. Era una espècie de simbiosi entre un poder militar i executiu d’un absolutisme exacerbat i uns funcionaris judicials que a més d’ocupar-se de la justícia civil, actuaven com a assessors i col·laboradors del Virrei o Capità General en les tasques de govern i repressió policial i penal en uns territoris on la majoria de la població era indígena i les insurreccions freqüents. Va estar vigent fins a1834. Salvador Solé i Cot, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, té publicat un extens treball, ampliació de la seva tesi doctoral, on s’estudia detalladament el Real Acuerdo entre els anys 1716 i 1808.

Joaquim Ferrer Malloll
Soci de memorial 1714 i del Col.lectiu Claris

Subscriu-te al butlletí!

Artícles Recents
0

Cistella de la compra