Parlament de Diana Coromines en l’acte d’encesa de la Flama de la Resistència Catalana a Barcelona en el peveter de Memorial 1714, la nit del dia 10 de setembre de 2023.
Bon vespre a tothom. Voldria en primer lloc donar les gràcies al Memorial 1714 per haver-me convidat a fer aquest discurs aquí, en un lloc tan emblemàtic i tan significat per tots els catalans, el Fossar de les Moreres, per commemorar la vetlla de l’11 de setembre: la Diada nacional de Catalunya.
La veritat és que quan em van proposar de fer aquest parlament m’ho vaig haver de pensar una mica, perquè crec que ens trobem en un moment en què és difícil fer discursos; sis anys després de l’1 d’Octubre i de la no aplicació del seu mandat, la política institucional catalana continua deteriorant-se. Quan una nació no es pot desenvolupar lliurement, quan no té líders que l’estirin i la facin florir per dalt, quan aquests líders es repleguen encara que el poble hagi pres la iniciativa i ells s’hagin compromès (com no podia ser d’altra manera en una democràcia) a respectar les urnes; quan els polítics renuncien a això, l’únic camí que els queda ‒a banda de plegar, que hauria estat el més coherent‒ és la baixada institucional. Això és el que estem veient des de fa sis anys, i cada vegada és més visible a ulls de tothom l’esvoranc que hi ha entre el carrer i el dia a dia de la gent ‒on el convenciment independentista és viu‒ i l’acció no nacional dels polítics.
Quan dic no nacional, ho dic en el sentit més complet del terme. Perquè des de la primera dècada del segle XXI (i ens apropem a la meitat de la tercera), no té sentit parlar de Catalunya en termes nacionals amb mitges tintes, com va fer fa pocs dies Puigdemont al seu discurs des de Brussel·les, on va parlar de les condicions prèvies per assolir un «acord històric», de la bona disposició dels catalans a negociar amb Espanya, i fins i tot d’un referèndum pactat (cosa que invalidaria el referèndum que ja vam fer). Les consultes, el 9N ‒que recordem que ja ens havien promès que seria vinculant però a l’últim moment els polítics van fer-se enrere‒ i, sobretot, l’1 d’Octubre, són un punt de no retorn en el sentit nacional complet, és a dir, independentista. Perquè les nacions han de fer el seu camí, i el més natural és que Catalunya faci el seu camí.
Parlem d’un camí que és essencial, no accidental; no ens despertem un dia més catalans i un altre dia menys, en funció de si ens tracten millor o pitjor. La nostra posició essencial davant del món ‒que no podem desplegar amb naturalitat dins d’una nació que no és la nostra‒ no varia segons si ens peguen o si ens donen un caramel, sigui aquest caramel l’oficialitat del català al congrés espanyol (per què la volem?) o a la Unió europea, una cosa que per altra banda ens han promès mil vegades. Espanya l’ha jugat sempre, aquest doble joc: el joc de l’ara et castigo, ara et dono un caramel. El caramel accidental del català com a llengua folklòrica al parlament europeu (i altres caramels semblants, com el pacte fiscal o una suposada comissió d’investigació del cas Pegasus) no resoldrà mai la nostra aspiració essencial com a nació.
Ni la nostra essència depèn d’un altre (això voldria dir que som espiritualment presoners d’Espanya) ni la nació catalana és cap accident, que és el que els nostres actuals governants de vegades sembla que ens vulguin fer creure. El discurs recent de Puigdemont és, en aquest sentit, un discurs obsolet. Juga a fer veure que és independentista però en realitat fa dependre les nostres aspiracions nacionals d’Espanya. Hi fa un repàs dels principals incompliments espanyols respecte de Catalunya de la nostra història recent (començant per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010), una llista d’incompliments que els ciutadans coneixem molt bé per experiència i pel relat dominant d’abans de l’1 d’Octubre. Però resulta que ja no estem en aquesta casella, i que no s’hi val a continuar amb el mateix memorial de greuges (l’actualització, ja ben entrat el segle XXI, de les Bases de Manresa) com si ell, llavors president de Catalunya elegit democràticament, no hagués tingut res a veure amb la no-gestió que es va fer dels resultats del referèndum. És, per tant, un discurs superat i no ja propi d’una altra època (pre-1 d’Octubre) sinó directament decimonònic. Situar el futur nacional de Catalunya al terreny espanyol i desafiar l’amo ‒si d’això se’n pot dir desafiar‒ a un «acord històric» és tornar a l’Oda a Espanya de Joan Maragall. «On ets, Espanya? Has desaprès d’entendre an els teus fills?».
Som al segle XXI, i nosaltres no som fills de ningú. Som catalans, i no hem de convèncer Espanya de res. Quan Puigdemont parla de la necessitat de trobar un «mecanisme de garantia» d’aquest suposat acord amb Espanya, ¿a què es refereix, exactament? ¿A un mecanisme com el dels famosos mediadors internacionals d’ara fa sis anys, entre els quals hi havia Bill Clinton (com vaig explicar al seu moment en un article), mediador que els nostres dirigents ‒amb Puigdemont al capdavant‒ van rebutjar els dies posteriors a l’1 d’Octubre en favor de personatges ibèrics com Urkullu? Ja s’ha vist quins resultats va donar, oi, aquella mediació? No ens hem de creure ‒ni ens els creiem‒ els cants de sirena de cap dels nostres polítics actuals. No hem de caure en la trampa de cap referèndum acordat, que no només invalidaria l’1 d’Octubre sinó que és una idea concebuda de base per al fracàs. ¿O ens pensem que, si en llocs del món força més civilitzats com el Canadà o el Regne Unit van fer tota mena de trampes perquè guanyés el Remain, Espanya no en faria i de bastant més brutes? Aquest estiu he estat a les Illes Fèroe, que formen part de Dinamarca però que són una nació amb una història, una cultura i una llengua diferent de la danesa. Fa anys que es plantegen fer un referèndum d’independència, i és un tema que cíclicament es posa damunt la taula. Però hi ha independentistes feroesos que s’hi oposen, perquè tot i que el govern danès sempre ha dit que el dia que es decideixin a fer-lo donaran suport al procés, molts no se’n refien i creuen que seria una excusa per, un cop perdut, lligar més curt els feroesos.
La pregunta doncs, ara mateix, no és tant què hem de fer sinó sobretot què no hem de fer: que és creure’ns les mentides ‒fa sis anys que repeteixen si fa no fa les mateixes‒ dels nostres líders actuals. Hem de deslligar-nos de la impaciència de la política concreta. La decepció que senten cada cop més ciutadans, i la distància cada vegada més evident entre els discursos dels polítics i la realitat del carrer, on la gent aspira a la llibertat i al desplegament natural de la nació, fa que en aquest buit s’estigui obrint un espai molt gran. Un espai que, si tenim paciència, s’anirà omplint. En aquest espai trobarem líders nous, és qüestió de temps; sorgiran líders que ens ajudaran a fer el camí natural que hem de fer i que ja no té res a veure amb si Espanya ens ha fallat més o ens ha fallat menys, ni amb memorials de greuges que es basen en discursos decimonònics que van caducar amb la no aplicació de l’1 d’Octubre ‒per part dels mateixos que ara, com si la cosa no anés amb ells, continuen inventariant tots els mals que vénen d’Espanya i ens volen vendre un referèndum pactat. Pactat, justament, amb els espanyols. És a dir: un referèndum perdut que anul·laria el que vam guanyar.
El referèndum està fet i guanyat, i ara hem de tenir paciència. Igual que el català és la llengua de cohesió del país perquè és la llengua que ens recorda què som i la que ens permet millor defensar la nostra essència (i per això cada vegada hi ha més gent que es nega a parlar castellà i que parla català en totes les circumstàncies, com estem veient aquests dies a Twitter), Catalunya farà el seu camí com a nació. De fet el camí ja hem començat a fer-lo i el tros recorregut és mèrit de la gent, i és amb la mateixa intel·ligència col·lectiva que, tard o d’hora, acabarem omplint les nostres institucions.
Bona Diada i Visca Catalunya lliure!
Diana Coromines i Calders
Periodista
