Parlament d’Oriol de Fàbregues , soci de Memorial 1714, en l’acte d’encesa de la Flama de la Resistència Catalana a Barcelona en el peveter de Memorial 1714, la nit del dia 10 de setembre d 2023.
COMMEMOREM, RECORDEM I PROCLAMEM ELS FETS DE L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714
Commemorem, que no és festegem.
Commemorar és reviure la memòria de les persones, recuperar les vivències, els llocs i els fets, recordar per no oblidar i no ser oblidats. Una commemoració arrenca del passat, per contemplar el present i per projectar el futur.
I avui commemorem una lluita a ultrança per una causa justa : la voluntat de ser, lliures, la continuïtat de persistir, el valor de la supervivència arriscant-ho tot.
Tres-cents nou anys després del 1714 seguim reivindicant el fil que uneix el que érem, el que som i el que serem: gent catalana, amb una cultura mil•lenària que estima la veritat i la llibertat.
Honorem aquells catalans, assetjats, que podien ser derrotats, però que eren invencibles, al crit de Visca Catalunya, Llibertats o mort!
Recordem
Des de 1886 recordem en aquest Fossar de Santa Maria del Mar, els morts, en defensa de la pàtria i llibertats catalanes, pels borbònics el 1714.
La memòria és una de les formes de fer present el passat. Hi ha futurs que ja són presents, hi ha presents que només són passats, i hi ha passats que encara són presents. El passat d’aquest fossar, és encara present.
Hi ha enterrats aquí rebesavis nostres, sí. Passats nostres, que aquella nit es disposaven a un acte de gran generositat per a totes les generacions, una defensa, que seria una gesta èpica, heroica, contra la tirania i l’abús de l’absolutisme del poder, de David contra Goliat.
Felip V duc d’Anjou, abans Felip IV pels catalans, havia enviat 40.000 soldats francesos i espanyols “A por ellos”. Vuit soldats franco-espanyols per un defensor català. Defensors catalans que mantingueren els seus anhels i esperances d’homes lliures, sense rendir-se, fins al final.
Honorem la seva lluita a ultrança per defensar Barcelona assetjada, símbol de la llibertat, per a defensar les Constitucions i lleis de la Nació Catalana. Constitucions i lleis bastides durant segles, amenaçades per l’absolutisme del poder. Drets i “privilegis en tantes centúries gosats, y ab tanta sang conseguits”.
Felip V volia que o es rendissin o morissin, i ordenava que “llegare el caso del asalto, ya que en él no son dignos, como comprenderéis, de la menor piedad, y deven experimentar el último rigor de la guerra”, entrant “a saco y cuchillo”, la massacre.
I els Comuns catalans, reunits el 4 de setembre, abandonats pels seus aliats, van resoldre resistir, 26 vots contra 4, i no es van rendir.
El 6 de setembre van comunicar als borbònics el rebuig a la proposta de rendició del seu mariscal i capità general, el bastard Duc de Berwick, per que no contemplava la preservació dels drets i les Constitucions catalanes i van optar per resistir, resistir a ultrança.
Confiats en la seva voluntat invencible de defensar les seves llibertats, amb l’esperança d’un miracle, d’un miracle de santa Eulàlia, certament.
I aquí està el miracle, de santa Eulàlia: nosaltres! catalans!, la nostra pervivència, i continuïtat.
No va ser una victòria militar de l’enemic, ni una rendició. Davant del món, el mèrit d’aquell setge, d’aquella derrota, no el té l’abús de l’atacant, sinó la valentia dels defensors! que no es van rendir, que van lluitar, i acceptar una capitulació final, i van salvar la vida dels seus conciutadans i no van renunciar mai als seus Drets. I amb aquesta seva extrema generositat avui podem seguir reclamant els nostres drets i proclamant que “ho tornarem a fer”.
La seva valentia, d’alguna manera, també va salvar les Constitucions. Per que encara que Felip V les suspengués, i els conquerís, annexionés i destruís el sistema institucional, no varen ser abolides, no varen ser derrogades, i han arribat a nosaltres.
A diferència dels Decrets de derogació dels veïns furs d’Aragó i de València, de Nova Planta de 1707, promulgats després de la batalla d’Almansa al•legant un “justo derecho de conquista”, després de l’11 de setembre, Felip V al principat de Catalunya, només al•legarà que la seva causa ha “pacificado enteramente mis armas ese Principado” i “toca a mi soberanía establecer gobierno en él”. No s’atreví a abolir, ni derogar res. No hi va haver cap acte públic solemne d’abolició de les Constitucions, per esporgar per sempre dels catalans qualsevol intent de recuperar l’autogovern i les institucions històriques i de retornar al sistema polític anterior a la derrota.
El Decret de Nova Planta de 1716, implantat per la força de les armes -les armes franceses i espanyoles juntes, contra els catalans-, va consolidar tàcitament l’escapçament del marc institucional rival a la causa borbònica, que eren els Comuns catalans: la Generalitat, el Consell de Cent i la Cort General de Catalunya. Escapçament executat de forma pragmàtica, per Berwick en la seva entrada a Barcelona , en espera de la regulació reial institucional definitiva. El Decret, finalment, només va introduir reglamentacions noves diferents, i va bandejar i ignorar les Constitucions del Principat de Catalunya, però no les va abolir, ni derogar específicament, ni que fos el seu desig.
Serà aprofitant el desarmament català pactat en la capitulació, que no rendició, de l’11 de setembre, que s’iniciarà la repressió i la creació d’un nou règim polític militaritzat i assimilacionista, fins ara.
Si no hem desaparegut com a poble, engolits pel forat negre de la repressió tòxica i l’oblit, només pot ser un miracle més de santa Eulàlia (de l’Eulàlia, que tots duem a dins).
Recordem que des d’un dia com avui de 1714 encara no s’ha tancat amb justícia la causa catalana.
I Proclamem
Proclamem que els catalans mai no hem renunciat legítimament als nostres drets, que el 1714 els nostres passats cregueren justificat de lluitar i morir per defensar-los i fer-nos-els arribar.
Pregonem que Les Constitucions catalanes mai no han estat derogades i que per tant segueixen vigents pels catalans.
Els drets històrics de Catalunya, arrelats i emmotllats a la terra i al seu esperit, es recondueixen de manera natural als propis orígens i a l’evolució de la història de Catalunya. Des de la marca carolíngia que érem fa mil anys, baluard del sud mediterrani d’Europa, i les assemblees de Pau i Treva, aixecades contra la inhumanitat de la Guerra (com deia el mestre Pau Casals a la ONU), que van posar els fonaments de les constitucions de Catalunya. Conformades durant l’edat mitjana i consolidades en les Corts generals del milset-cents.
No pensem que eren drets feudals, per l’època, ja eren drets molt republicans. Obligaven la família reial a pagar impostos, com tots. Consolidaven el principi de Legalitat i el principi d’Observança. Establien drets i garanties processals, el dret d’empara, la prohibició de detenció sense causa. Creaven el Tribunal de Contra faccions, el primer Tribunal Constitucional en el món. Protegien la inviolabilitat de la vivenda, la inviolabilitat de la correspondència. Regulaven la suspensió de pagaments, la usura i la morositat. Protegien la lliure circulació de persones i mercaderies en territoris d’influència catalana, i un port franc a Barcelona.
Són un mèrit i una font d’autoestima. Es tracta doncs de drets històrics “vigents”, anacrònics potser, per que no s’ha permès la seva actualització.
I en honor dels herois que van defensar-los, seguim reclamant la seva Restitució, o Devolution en anglès, i restauració del nostre estat constitucional suspès per les armes franceses i espanyoles el 1714.
Declamem, en paraules del cantant i poeta, que :
“Sempre porto un tros d’ahir
Tan estrany i tan bonic
Entre el miracle i el desastre és on vivim”
Avui, lloant la gesta dels nostres herois, aquí enterrats, ens plau, per a evitar el desastre, invocar altra vegada, un nou miracle a santa Eulàlia, per que se’l mereixien i ens el mereixem!
Érem, som i serem els que no ens rendim. Donec Perficiam! Visca la Terra!
Oriol de Fàbregues
Soci Memorial 1714
President Comissió de Drets Històrics del Consell de la República
