És gràcies a un frau que Felip d’Anjou, de la casa de Borbó, esdevé Felip V de Castella i IV de Catalunya. Mal fineix qui mal comença, però aquesta vegada som els catalans els que hem acabat molt malament.
Europa acomiada el segle XVII devastada per la Guerra dels Nou Anys i, esgotada, veu com Lluis XIV de França materialitza el seu somni de convertir-se en el sobirà més poderós d’Europa. Però les principals potències preveuen en un futur pròxim un nou conflicte que pot trencar la pau tant dolorosament aconseguida. És per Carles II el Hechizado, rei de la monarquia hispànica, que no té descendència i aquesta manca de successor anuncia una nova guerra per controlar l’amplíssim imperi hispànic.
Per tal d’evitar-ho l’octubre de 1698 Anglaterra, França i les Províncies Unides signen el Tractat de la Haia per decidir el successor de Carles II i el repartiment dels seus territoris. Proposen com a successor a Josep Ferran de Baviera, de cinc anys d’edat. Un tractat que reparteix els territoris de la vella potència hispànica sense comptar amb ella, que ja no té cap poder entre les noves potències europees, un tractat que significativament es coneix com Primer Tractat de Partició.
Malauradament Josep Ferran de Baviera mort l’any següent i, el març de 1700, Anglaterra, França i les Províncies Unides signen un nou tractat, el Tractat de Londres, en el que proposen com a successor a l’Arxiduc Carles d’Àustria i, de nou, es reparteixen entre ells els territoris hispànics, lògicament es coneix com Segon Tractat de Partició.
Vuit mesos després, l’1 de novembre de 1700, mor Carles II tot just desprès de signar un nou testament a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, sota la influència de l’arquebisbe Portocarrero Bocanegra, Lloctinent i Governador del Regne, favorable als interessos de la facció borbònica. Lluis XIV accepta el nomenament del seu net com a rei hispànic a pesar de que és conscient de que vulnera les clàusules del Tractat de Londres i, per tant, significa una nova guerra. Però l’aposta s’ho val: està en joc l’hegemonia política i econòmica d’Europa i el Món.
Decidit a assumir el cost és Lluis XIV qui el 16 de novembre proclama rei de la monarquia Hispànica a Felip d’Anjou a Versalles, capital del regne de França a 1.300 km de la cort de Madrid. Conscient del que fa i de les conseqüències el rei francès comença a preparar immediatament els seus exèrcits.
Amb el nomenament fet i acceptat, un parell de setmanes desprès, el Consejo de regéncia reconeix a Felip d’Anjou com a successor de Carles II amb el nom de Felip V de Castella, un rei que no arribarà a Madrid fins tres mesos després. En aquets mesos Lluis XIV rei de França aprofita per reorganitzar l’administració castellana per tal d’apropiar-se del comerç amb América.
Finalment el 8 de maig de 1701, sis mesos desprès de la mort de Carles II, Felip V és proclamat rei de Castella a la cort de Madrid consumant el frau iniciat per l’arquebisbe Portocarrero. Proclamació que també és un frau perquè vulnera i incompleix la clàusula del testament que obliga a Felip d’Anjou jurar obeir les diferents lleis de cada territori abans de ser nomenat rei.
precediendo el juramento que debe hazer de observar las Leyes, Fueros y costumbres de los Reynos y Señoríos
Felip V de Castella és un rei fraudulent perquè és proclamat rei pel seu avi Lluis XIV de França a Versalles a partir d’un testament fals. Perquè accepta ser rei de Castella tot incomplint la clàusula del testament que el condiciona a jurar abans del seu nomenament observar i complir les lleis i furs dels diferents territoris.
Però Felip V de Castella, més tard també Felip IV de Catalunya i Aragó, no és tant sols un rei fraudulent, és també un rei perjur.
Aquesta serà una altra història.
