La pèrdua de Barcelona pel monarca borbònic l’any 1705, i la permanència en ella de Carles III, va produir una gran commoció a la Cort de Madrid. Felip V de Castella va demanar ajut al seu avi, Lluis XIV, el rei de França.
Barcelona era la primera ciutat important, i amb gran valor simbòlic, que van recuperar els Aliats. Lluís XIV li va respondre positivament, però posant una condició: que Felip V marxés en persona a conquerir-la.
Acceptat això, es formaren dos exèrcits, un que avançaria des de Castella, comandat per Tessé i en el qual aniria el rei en persona, i un altre que entraria al Principat per la frontera francesa, dirigit pel tinent general Delegal. Just arribar a Casp, el dia 15 de març de 1706, Felip V va decretar un ban declarant que qualsevol català que no es rendís al seus peus com un bon vassall:
“[…] los tendré por rebeldes, y reos de lesa Magestad y mandaré proceder contra ellos â su enmienda, y castigo, según pareciere, imputándose asimismo los que no lo ejecutaren los gravísimos daños que en personas, vidas, haciendas, desolación, destrucción de Pueblos se siguieren por no cumplir con tan Justa obligación […]”
Tots dos exèrcits arriben a Barcelona el 3 d’abril de 1706, reunint al voltant de vint mil homes entre infanteria i cavalleria, trobant a tot els ciutadans, amb la Coronela al capdavant, defensant les muralles. Així ho narrava Feliu de la Penya:
“Fue prodigioso en esta ocasión el valor de las mujeres, y muchachos, pues unos peleando con su Fusiles, y los otros mezclados en medio del conflicto, con valiente desprecio del riesgo, llevaban refresco à los que peleaban, y Municiones […] como los mejores Soldados”
La defensa va ser aferrissada, amb constants sortides per part de ciutadans i de la Coronela que sorprenien els atacant pel seu valor. A tall d’exemple la sortida del 21 d‘abril, el mariscal Tessè informa al rei de França en carta datada el 22 d‘abril de 1706:
“Oyose un gran ruido en la Villa, y tocar à rebato, y según se ha dicho por un Desertor fue con motivo de la Junta General de la Burguesía, que salió con el estandarte de Santa Eulalia, y con efecto le hemos visto traer al frente, y al mismo instante se hizo una salida de Monjuy de la Comunicación de las Peñas mas vecinas de nuestras trincheras, de un numero indecible de Micaletes, Clérigos, frailes, Burgueses, y de tropas regladas; Las trincheras y los demás trabajos fueron atacados de esta Gente por todas partes”
Així va continuar, amb diversos enfrontaments, fins que el 7 de maig l‘estol aliat, en arribar a les costes de Barcelona, desfà l‘esquadra francesa i desembarca soldats anglesos i holandesos, amb un gruixut nombre de miquelets.
Els borbònics tenen consell de guerra l‘11 de maig al matí. Decideixen que calia abandonar el setge, doncs si el continuaven podrien apoderar-se de Barcelona, però quedarien tancats com a presoners dins d‘ella per mar i terra. Al capvespre Felip V marxa amb els seus principals ajudants, i aleshores els barcelonins i els miquelets, veient com la rereguarda borbònica estava recollint el que podien, van carregar contra ells fent-los fugir.
Aquell matí del dia 12 de maig va succeir un eclipsi de sol total, que com escrivia el secretari del Consell de Cent:
“Dit die, entre las nou y deu del matí, se eclipsà lo sol quedant tot obscur com si fos de nit”
Ocasió que van aprofitar els miquelets del Mas Guinardó per destrossar l‘exèrcit borbònic que, no veien res per la foscor total del matí, no trobaven els passos per a sortir. Felip V, per fugir dels catalans, va cavalcar sense aturar-se, arribant el 20 de maig a Torroella de Montgrí, des d‘on escriu al rei de França per exposar el seu patiment, ja que en la seva fugida es va trobar “siempre inquietado por los Miqueletes”.
Un des seus acompanyants, el ministre Grimaldo, va comunicar el mateix, des de Perpinyà el 23 de maig, a Madrid:
“Habiendo sido la marcha de hoy de ocho leguas de muy mal camino, llegó el Rey a esta Villa a las seis de la tarde, habiendo empezado desde esta tarde a gozar del beneficio de la silla, por hallarse ya fuera de País enemigo”.
La derrota, l’aixecament del setge, la fugida de Felip V i l’eclipsi, van provocar nombrosos acudits que circulaven per Barcelona i Catalunya. Feien referència al fet de que el sol desaparegués just en el moment en que l’exèrcit del conegut com a Rei Sol, Lluis XIV, fugia de manera vergonyosa de Catalunya. Era una premonició del Cel, com si es tractés d’un senyal simbòlic sobrenatural.
Carles III va fer construir una piràmide dedicada a la Verge de la Concepció en record de la victòria al mig de la Plaça del Born, amb la base de bronze i la piràmide de marbre, envoltada de quatre angelets i vuit fanals.
Cada 12 de maig es feia una processó en record d’aquell gloriós dia.
Imatge superior: Setge de Barcelona de 1706, gravat holandès de F. Joden (AHCB) que mostra com es trencà el setge.
Nota edició: per redactar l’article s’ha utilitzat part del text que van presentar en Josep Catà i l‘Antoni Muñoz, socis de Memorial 1714, al Congrés “L‘aposta catalana a la Guerra de Successió (1705-1707)”, celebrat a Barcelona l‘any 2005, amb el títol “Els anys de l‘esperança”.
