A la matinada del dia 22 de maig de 1640 pagesos armats van enfrontar-se amb les tropes reials als afores de Barcelona, van desfer el terç de Fernando Chirinos i el terç dels Modenesos, amb quatre-cents soldats de cavalleria cadascun. Chirinos va desaparèixer, més endavant es donaria a conèixer que s’havia refugiat a Sant Jeroni de la Murtra; van morir més de cent cinquanta soldats i només una part de la tropa va aconseguir salvar-se nedant fins a les galeres ancorades al port de Barcelona. El matí del mateix dia van aparèixer pasquins a les cantonades on s‘avisava “Així com s‘ha acabat amb Monredon, acabarem amb el virrei i tots els traïdors” .
Després d‘enfrontar-se amb la cavalleria de Chirinos dos mil pagesos armats van forçar una de les portes de la muralla i van entrar a Barcelona, dirigint-se de seguida a la presó, i segons les pròpies paraules del virrei:
“se fueron derecho a las cárceles pidiendo al diputado y amenazando que si no se le daban pondrían fuego a las cárceles y se tomaron por fuerza y así le sacaron sin haber los de la ciudad hecho movimiento ni tomado las armas para defender la entrada ni por otra cosa”
No era doncs cap moviment espontani, sinó que es tractava d’una acció organitzada, ben informada i amb els objectius clars: anaven a alliberar de la presó a Francesc de Tamarit i de Rifà, delegat del Braç Militar del Consell de Cent de Barcelona.
Villafranca (*), que es trobava al costat del virrei, li va aconsellar de refugiar-se al fortí de les Drassanes i, en cas que les coses anessin maldades, embarcar-se en una de les galeres que es trobaven sota les seves ordres. Així anaven a actuar quan els consellers i el capítol de la ciutat van aconseguir que els pagesos, acompanyats pels consellers i el bisbe, sortissin de la ciutat i van poder avisar el virrei que ja podia tornar a casa seva. Tots aquests esdeveniments es trobaven en la carta que el virrei, comte de Santa Coloma (**), envia explicant els fets i que, de manera premonitòria, acabava dient:
“y con la mayor insolencia del mundo me dicen que los villanos que entraron en la ciudad iban diciendo que iban a Blanes, a degollar los tercios que están allí y que luego irían a quemar a Santa Coloma”
Al final de la seva carta el virrei va fer una relació de trenta-quatre persones de la ciutat en qui podia confiar, en la que eren inclosos els ministres de l’Audiència. De la resta dels barcelonins no se’n refiava gens.
El relat dels mateixos fets que feia la Diputació suavitzava alguns punts de la versió de Santa Coloma sobre l‘entrada dels pagesos armats a Barcelona el 22 de maig:
“amb crit de visca l’Església, visca el Rei, i mori el mal govern, portant davant una imatge d’un Crist crucificat, arribaren a la presó, per donar llibertat a dit Diputat Militar, el qual, no obstant que li obriren les presons, no volgué eixir, fins que don Felip de Sorribes (***) Escarceller major anà a treure’l, per ordre de sa Excel·lència”
L’entrada de pagesos armats a Barcelona es repetiria, de manera definitiva amb la mort del virrei, el dia 7 de juny de 1640. Era tradició que el virrei i els jutges de l‘Audiència anessin a la processó del Corpus, per això els revoltats contra l’opressió reial van triar aquest dia. Era la Guerra del Segadors.
(*) Marquès de Vilafranca i duc de la Ferlandina. Almirall de les galeres del Mediterrani on eren condemnats a remar els presos. Era un personatge brutal que tenia el costum de no alliberar cap pres, encara que hagués complert la seva condemna. La seva casa a Barcelona es deia casa de la Ferlandina i va ser l‘única casa que els pagesos van saquejar el 7 de juny sense que el propietari fos jutge de l‘Audiència.
(**) Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i virrei de Catalunya.
(***)Felip Sorribes era germà del Josep Sorribes que es trobava a Madrid.
Josep Sorribes i Rovira. Coronel del terç aixecat per la Generalitat durant la campanya de Salses. Es va desplaçar a Madrid per motius personals, allí va ajudar en tot el què va poder als ambaixadors catalans. El 24 de gener de 1641 fou el primer dels empresonats entre el col·lectiu de les persones i ambaixadors que restaven a Madrid. El 27 passà a la presó reial de la Cort. L‘acusació contra ell fou deguda al paper tan important que tenien els seus germans Felip i Francesc a les institucions catalanes. Les condicions del seu tancament van ser les més dures i, quan la resta dels ambaixadors foren autoritzats a tornar a les seves cases, ell fou confinat a San Felipe.
