03
nov.2017

El President de la República Catalana ha parlat amb una claredat irrefutable

Al llarg de tota la seva intervenció, aquest 31 d‘octubre a Brussel·les, hem vist en Carles Puigdemont enraonar com un president d‘un govern d‘un país lliure i independent. En cap moment ha amagat la seva condició, és a dir s‘ha manifestat sense cap dubte com cap de govern de la República Catalana, que la va declarar el Parlament divendres passat i comença a caminar

Ha deixat plantada la independència de Catalunya al bell mig dels països europeus com un deure democràtic que tindrà l‘UE de resoldre si vol respectar la base en la què es fonamenta la pròpia Comunitat. Si aquesta continua recolzant, o mantenint un vergonyós silenci, l‘actuació del govern espanyol que només sap servir la força militar o jurídic-policial, que és el mateix, per resoldre “el cas dels catalans” per el procediment d‘esborrar la memòria del què vam ser, som i serem, serà el final de la pròpia Unitat Europea. Ja, per mèrits propis, es troba extremadament malalta per la resposta que va donar al dramàtic problema dels refugiats o practicant un “rescat” de certs països europeus que els obliga a viure de forma més miserable de la que s‘hi trobaven abans.

L‘intent del govern espanyol d‘aconseguir esborrar de la memòria dels catalans el fet que, psicològicament i emocional, ja som un poble lliure i republicà, pel mer fet que no hem pogut encara desenvolupar les nostres eines d‘Estat, no per culpa nostra, és un desig infantil, va i inútil.

Xavier Hernàndez Cardona escriu en un esplèndid article recent que “les dinàmiques del segle XXI no són ni les del XIX ni les del XX, són diferents”. Té tota la raó. De vegades no hi ha altre camí que jugar en camp contrari. Ara ens toca participar en les eleccions convocades pel nacionalisme espanyol i intentar guanyar-les. No hem de fer cas els que defensen la unitat de la pàtria dient que com són autonòmiques les forces que hi participin han de respectar la Constitució del 78, redactada sota supervisió de l‘exèrcit, no ho oblidem. Doncs molt bé, que aquest raonament ridícul s’atrevissin a plantejar-lo als països europeus, quan està en lloc els mateixos drets democràtics en que es basa la pròpia Comunitat Europea: viure en llibertat i sense violència.

En Carles Puigdemont ha manifestat a la seva intervenció que “Respectarem els resultats de les eleccions del 21-D. Farà el mateix el bloc del 155?”

Doncs ja sabem la resposta del govern espanyol. El vice-president del Senado ens adverteix que si guanyen les eleccions els independentistes es tornarà a aplicar el 155. Bona invitació per fer unes eleccions lliures. Doncs que defensi a Brussel·les aquesta proposta. El “problema català”, que fa tres-cents anys que cueja deixarà d‘existir si l‘independentisme català no té ni veu ni vot.

La CUP comença la seva resolució d‘avui dient “Entenem que la compareixença i el contingut d’aquesta, són en si mateixos, un acte de dignitat”.

Hi ha estat veritablement així. Un President, encara que assegut, parlava com si estigués dempeus. Les seves paraules ressonaven en totes les direccions, mirant alhora Catalunya, Espanya i Europa. A més, fer la seva intervenció en quatre idiomes, sense traduir, i a Brussel·les, seu de la Comunitat Europea, era un desafiament al govern i premsa espanyola. Quatre preguntes dels periodistes i cap d‘elles en castellà. Ha estat una lliçó de saber estar en el món actual.

El President ens ha demanat fer un esforç per a què el nacionalisme espanyol no esclafi les institucions catalanes. Som-hi. Hem de continuar recolzant les convocatòries de l‘ANC i d‘Òmnium. Hem de donar suport a les persones que són obligades a declarar a Madrid. Hem de rebutjar per tots els mitjans que el 155 s‘apliqui a qualsevol lloc. No hem de defallir. Hem de trobar formes imaginatives de defensar la nostra República.

També és important revitalitzar el moviment de barri que va ser possible el Referèndum. No podem passar en silenci les paraules que avui hem sentit del nostre President: “la gent que va salvar les escoles estic segur que salvarà també les nostres Institucions”.

Els carrers, els barris, els districtes, la capital de Catalunya i tots els seus pobles i viles han de ser nostres. El camí serà més llarg del què ens agradaria, però portent tres-cents anys de autodefensa, sempre comptant amb les nostres pròpies forces sense esperar res de ningú aliè al Principat, i ara som aquí. No podem defallir. Si la ruta cap assolir la República Catalana és un xic més llarga del què pensàvem, també ho serà la nostra lluita.

Al llarg de la història el poble català mai va decebre, i quan els seus governants es van posar al seu capdavant mai hem perdut la guerra, potser algunes batalles, però mai el deler de llibertat. Toquem amb les mans la nostra terra, flairem l‘aire que respirem, agafem-nos de les mans, com l‘1 d‘octubre, i gaudirem d‘un camí, una mica llarg, sí, però meravellós.

Visca la Terra Lliure.
Antoni Muñoz
Soci Memorial 1714

Deixa el teu comentari

Please enter your name.
Si us plau, escriu un comentari.
Subscriu-te al butlletí!

Artícles Recents
0

Cistella de la compra