22
Mai2020

CRONOLOGIA D’UNA CONFRONTACIÓ. CASTELLA VS. CATALUNYA

Catalunya enmig del magma europeu dels segles XVII-XVIII

CONTEXT

Finals del segle XVII. Lluís XIV s’ha convertit en el sobirà més poderós de l’Europa continental després de practicar una política agressiva que li ha permès ampliar les seves fronteres mitjançant contínues guerres, agressions i annexions.

Europa, l’any 1700

Per fer front a les ambicions de Lluís XIV Europa torna a estar en guerra -en la que es veuen implicades les colònies angleses i franceses d’Amèrica del Nord-.

És la Guerra dels Nou Anys -la Guerra de la Gran Aliança, la de Successió anglesa o de la Lliga d’Augsburg entre d’altres noms-, que enfronta Lluís XIV de França, aliat amb l’Imperi Otomà i amb els jacobites irlandesos i catòlics escocesos per una banda i, per l’altra, contra Guillem III d’Anglaterra, Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, Carles II de la Monarquia Hispànica, Víctor Amadeu II de Savoia i molts prínceps del Sacre Imperi.

És una guerra per frenar l’expansionisme francès al Rin i per evitar la restauració del catòlic Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia al tron anglès amb l’ajut de França. La pau arriba el setembre de 1697 amb la signatura del Tractat de Rijswijk.

En el mateix moment en que les potències europees estan en conflicte per a la reorganització del seu espai polític, el vast imperi de la Monarquia Hispànica es troba sense successor al tron. Carles II, el Hechizado, últim rei del llinatge dels Habsburg, no té descendència, ja que és estèril.

Les potències europees emergents han signat la pau per preparar-se pel conflicte definitiu que s’apropa: el control del tron de la Monarquia Hispànica a la mort de Carles II.

És dins d’aquest context de lluita pel control del poder econòmic i polític que Catalunya ha quedat greument damnificada. Amb el Tractat dels Pirineus entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França, l’any 1659, el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya passen a domini francès. Es perd Perpinyà, la segona ciutat en importància del Principat de Catalunya.

Territoris de la Monarquia Hispànica l’any 1700

Catalunya es veu constantment arrossegada per la política dels reis de Castella, amb qui no comparteix interessos ni econòmics ni polítics.

L’octubre de 1698 Anglaterra, França i les Províncies Unides signen el Tractat de la Haia o Primer Tractat de Partició, per decidir el successor de la Monarquia Hispànica i el repartiment dels seus territoris. Proposen com a successor a Josep Ferran de Baviera, de cinc anys d’edat. És un tractat per evitar una nova guerra. Un tractat que reparteix els territoris de la vella potència hispànica sense comptar amb ella, que ja no té cap poder entre les noves potències europees emergents.

Però Josep Ferran de Baviera mort l’any següent i, el març de 1700, Anglaterra, França i les Províncies Unides signen el Tractat de Londres o Segon Tractat de Partició, en el que proposen com a successor a l’Arxiduc Carles d’Àustria i, de nou, es reparteixen els territoris hispànics.

Carles II “el Hechizado”, 1661-1700

L’1 de novembre de 1700, amb la mort de Carles II, un dubtós segon testament, signat en el llit de mort, nomena successor de la Monarquia Hispànica a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França. El rei francès accepta la successió, vulnerant les clàusules del Tractat de Londres. Aquesta vulneració comportarà la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica. Una guerra per l’hegemonia política i econòmica d’Europa i el Món.

Catalunya i els altres territoris de la Corona catalanoaragonesa es veuran arrossegats a una guerra que no volen i que posarà fi a l’Estat català, amb la pèrdua i abolició de les de les seves llibertats, lleis, constitucions, usos i costums, i l’annexió territorial per part de Castella.

CAMÍ CAP A LA GUERRA

Recopilació de Constitucions de les últimes corts de l’any 1705

L’últim capítol de la llarga crisi entre Castella i Catalunya és la successió de Carles II, que portarà a la liquidació de l’Estat català i a la seva assimilació per la monarquia castellana a principis del segle XVIII. Ja es perfilava clarament a principis del segle XVII. El motiu és el dilema i duplicitat en que es troba el rei de la Monarquia Hispànica.

• Governa els territoris de Castella segons el dret castellà en que el rei és l’encarnació suprema del Regne, sòlidament fonamentada en principis cristians que fan al monarca reflex de la unitat divina, de manera que l’ordre resideix en el poder d’un, de la mateixa manera que el poder plural condueix a l’anarquia. D’aquesta forma el règim monàrquic absolutista mai pot ser posat en dubte.

• Per contra en el Principat de Catalunya i els territoris de la Corona catalanoaragonesa el dret es basa en el dret comú, que disposa que les causes siguin resoltes conforme i segons la disposició dels usatges, constitucions i capítols de cort i altres drets, ja que tota autoritat procedeix de la comunitat, i el seu exercici no consisteix sinó en l’aplicació de la llei.

La màxima expressió d’aquesta concepció de l’autoritat, també dita pactista, és el jurament correlatiu entre el nou sobirà -comte de Barcelona i rei d’Aragó- i els seus vassalls. En primer lloc jura el sobirà i després els vassalls, que només juraran si el sobirà ha jurat l’observança del dret instituït. El règim comtal i/o monàrquic es basa en un pacte recíproc. Són dues formes oposades no tan sols de govern, sinó de pensament i de concepció del món.

25 de desembre de 1624
Gaspar de Guzmán y Pimentel -comte-duc Olivares – privat de Felip IV

Gran Memorial. El valido comte-duc d’Olivares adreça a Felip IV un informe en el que li exposa la greu situació en que es troba la Monarquia Hispànica. La seva proposta per redreçar la situació és transformar l’actual monarquia composta –un rei, però cada territori manté la seva legalitat constitucional diferenciada- per la fórmula de monarquia absoluta de Castella. En paraules seves:

el negocio más importante de su Monarquía … es reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.

Els mitjans proposats per reducir estos reinos són: Primer, l’annexió mitjançant enllaços matrimonials. Segon, la negociació amb els regnes sota pressió militar -perquè Felip IV tingui una posició de força-. Tercer, fer una visita reial a un regne, provocar-hi aldarulls per tal que l’exèrcit intervingui i ocupar-lo militarment per fer-hi valer el dret de conquesta.

Per qualsevol sobirà de Castella és la solució final per a un problema que s’arrossega des de fa anys. Carles I va acabar amb la noblesa i la burgesia castellana sotmetent-los a la monarquia autoritària el 23 d’abril de 1521 a la batalla de Villalar, ara toca Catalunya, fa massa temps que Castella intenta infructuosament annexionar-se Catalunya i Aragó.

24 d’octubre de 1648
Europa després de la Pau de Westfàlia, 1648

Pau de Westfàlia –son els tractats de pau de Münster i Osnabrück- signats per posar fi a les guerres de religió que assolen Europa des de fa molts anys:

Guerra dels Trenta Anys (1618 – 1648), entre els catòlics Sacre Imperi Romà -els Habsburg que governen els territoris d’Àustria i Espanya i els seus aliats catòlics- contra les protestants Holanda, Suècia, Dinamarca, els estats protestants alemanys i França, que a pesar de ser catòlica és anti-Habsburg.

Guerra dels Vuitanta Anys o Guerra de Flandes (1568 – 1648), entre la Monarquia Hispànica i les Disset Províncies Unides, o República Holandesa, el tractat de pau porta al reconeixement de la independència Holandesa.

7 de novembre del 1659

Tractat dels Pirineus. Signat entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França. Posa fi a la Guerra dels Trenta Anys entre la Monarquia Hispànica i França. Felip IV cedeix el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya sense consultar a les Corts catalanes. Catalunya perd els seus territoris del nord.

20 de setembre de 1697

Tractat de Rijswijk. Signat per posar fi a la guerra entre el Regne de França i la Gran Aliança, conformada pel Regne d’Anglaterra, Espanya, el Sacre Imperi Romanogermànic i les Províncies Unides.

11 d’octubre de 1698

Tractat de la Haia o Primer Tractat de Partició. Signat entre el rei Guillem III d’Anglaterra, el rei Lluís XIV de França i les Províncies Unides, per decidir el successor de la Monarquia Hispànica a la mort del seu rei Carles II de la Casa d’Habsburg.

El tractat proposa com a successor a Josep Ferran de Baviera i reparteix els territoris de la Monarquia Hispànica.

• Lluís de França –le Grand Dauphin– hereu al tron de França, obté el Regne de Nàpols, Sicília i el Gran Ducat de Toscana.
• Leopold I, duc de Lorena i Bar, obté el Ducat de Milà.
• Carles, arxiduc d’Àustria, obté els Països Baixos espanyols.

6 de febrer de 1699

Mor de Josep Ferran de Baviera a l’edat de 6 anys. El Tractat de la Haia de 1698 queda sense efecte.

25 de març de 1700

Tractat de Londres o Segon Tractat de Partició. Després de la mort de Josep Ferran de Baviera cal signar un nou tractat per a la successió al tron de Carles II i evitar una nova guerra.

• El tractat proposa com a hereu a Carles, arxiduc d’Àustria.
• França obté el regne de Nàpols, el regne de Sicília i els presidis –fortaleses- de Toscana i de Finale, la província de Guipúscoa i els ducats de Lorena i de Bar com a compensació per la seva renúncia als seus drets sobre el tron.
• El duc de Lorena obté el Milanesat.

1 de novembre de 1700
Cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero

Mort de Carles II. Un dubtós segon testament signat en el mateix llit de mort sota la influència de l’arquebisbe Portocarrero-Bocanegra – Lloctinent i Governador del Regne- que lidera la facció borbònica de la cort, nomena hereu de la Monarquia Hispànica a Felip d’Anjou, nét de Lluis XIV de França.

La Junta de Gobierno Universal de la Monarquía -instituïda en el testament per garantir la transició- envia un despatx al duc d’Anjou per comunicar-li que és el successor de Carles II i advertint-lo que, segons el testament, el seu nomenament com a rei està condicionat per la clàusula:

precediendo el juramento que debe hazer de observar las Leyes, Fueros y costumbres de los Reynos y Señoríos

16 de novembre de 1700
Lluis XIV presenta el duc d’Anjou com nou rei de la Monarquia Hispànica a Versalles

Felip d’Anjou és proclamat rei a Versalles. Lluís XIV de França proclama rei de la Monarquia Hispànica al seu net Felip d’Anjou, de la casa de Borbó. El net queda sota la tutela del seu avi, que li aconsella:

Sigues un bon espanyol, aquest és el teu primer deure; però recorda que has nascut francès.

Aquesta acceptació del testament i proclamació vulneren i trenquen el Tractat de Londres. Lluís XIV, conscient de que aquest incompliment significa una nova guerra, comença a preparar els seus exèrcits.

24 de novembre de 1700

Felip d’Anjou és nomenat rei de Castella. El consell de regència reunit a Madrid reconeix a Felip d’Anjou com a successor, amb el nom de Felip V, a l’espera de que arribi a la cort, cosa que no farà fins el 18 de febrer de 1701.

9 de març de 1701

Tractat de Versalles. Signat entre Lluis XIV de França i Maximilià II de Baviera. Maximilià II es compromet a donar suport polític i militar a Lluis XIV en la imminent guerra. Felip V s’adhereix al tractat el 7 d’abril. A canvi del seu suport Maximilià II obté la cessió dels Països Baixos, que es farà efectiva l’any 1712.

8 de maig de 1701

Felip V és proclamat rei de Castella. Les Corts castellanes proclamen rei a Felip V i li juren obediència. Felip V no ha jurat prèviament les lleis ni els furs de Castella, tal i com condiciona el testament de Carles II.

9 de juliol de 1701
Nord d’Itàlia, 1700

Invasió del ducat de Milà. Eugeni de Savoia, al front de les tropes imperials d’Àustria, envaeix Milà provocant la reacció francesa. Molts estats alemanys, principalment Prússia i l’Electorat de Hannover, entren en la coalició en contra dels Borbons.

És l’inici de la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica.

4 d’octubre de 1701

Felip V de Castella jura les Constitucions catalanes. Tal com estableix el dret català, i el testament de Carles II, Felip d’Anjou jura respectar, obeir i fer obeir les constitucions i lleis catalanes. Posteriorment els tres estaments o braços -el braç militar, representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, representants de la jerarquia religiosa; el braç reial, representants de les ciutats i viles- juren fidelitat al nou comte de Barcelona i sobirà, reconeixent-lo amb el nom de Felip IV de Catalunya.

12 d’octubre de 1701
Felip V de Castella i
IV de Catalunya i Aragó

S’obren Corts a Barcelona. Un cop acceptat Felip IV com a nou sobirà s’obren les seixanta-cinquenes Corts Generals de Catalunya, que finalitzen el 14 de gener de 1702. De tots els temes plantejats en destaquen tres per la seva gran importància:

• L’allotjament de les tropes.
• Les contribucions, amb homes o diners, a l’exèrcit del rei.
• La intervenció del rei en els processos insaculatoris per a l’elecció de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent de Barcelona, imposada per Felip IV de Castella després de la Guerra dels Segadors.

Les insaculacions van ser innegociables pel nou sobirà, fins al punt que el 10 de desembre va donar un ultimàtum amenaçant amb l’entrada de tropes franceses i castellanes si no s’acceptaven les seves propostes, cosa que va provocar que el braç reial paralitzés la reunió de les Corts.

Finalment es va reprendre la reunió, que va acabar –després de l’aprovació prèvia d’un donatiu al rei d’un milió i mig de lliures- amb diverses concessions per part del sobirà, però no va consentir en la qüestió dels allotjaments ni en el dels controls de les insaculacions.

14 de febrer de 1702
Constitucions de l’any 1702

Felip IV de Catalunya jura les Constitucions catalanes. El nou comte de Barcelona, i rei de la Corona catalanoaragonesa, jura guardar, complir, obeir i fer obeir les Constitucions i Capítols aprovats en les corts de Barcelona de 1702.

Vuestra Magestad jura sobre la Cruz de Nuestro Señor Dios Iesu Christo, y sus Santos quatro Evangelios, por sus propias Reales manos corporalmente tocados, que las Constituciones, Capítulos, y Actos de Corte nuevamente hechos en las presentes Cortes, y por Vuestra Real Magestad decretados, y decretadas, y todas, y cada una de las en dichas Constituciones, Capítulos, y Actos de Corte contenidas, tendrá, cumplirá, e inviolablemente observará, y que las hará tener, y observar irremisiblemente, e inconcusamente por todos?

Y su Magestad respondió: Assí lo juro.

15 de maig de 1702

Anglaterra, les Províncies Unides i Àustria declaren la guerra a França i a Felip V. La guerra s’estén per Europa i les colònies europees d’Amèrica, Carib, la India i Àsia.

23 d’octubre de 1702
Batalla de la badia de Vigo, 1702

Batalla de la badia de Vigo o Batalla de Rande. Una flota angloholandesa derrota a la Flota d’Índies, la qual transporta les riqueses dels virregnats d’Amèrica cap a la Corona de Castella i va escortada per una flota francesa. La totalitat dels vaixells castellans i francesos són enfonsats o capturats, prenent una part important del tresor.

16 de maig de 1703

Tractat de Lisboa. Signat entre Portugal i la Gran Aliança -Províncies Unides, Gran Bretanya i el Sacre Imperi Romanogermànic-. Portugal reconeix com a legítim rei de la Monarquia Hispànica a Carles III. Amb aquest tractat Portugal es converteix en la base d’operacions dels aliats contra Felip V a la península Ibèrica.

27 de maig de 1704

Els aliats intenten ocupar Barcelona. Un estol angloholandès de 48 vaixells amb 1.200 soldats d’infanteria intenta ocupar Barcelona. Per la manca de suport de forces terrestres l’operació fracassa.

4 d’agost de 1704
Captura de Gibraltar, 1704

Captura de Gibraltar. Tropes de la Gran Aliança ocupen el Penó de Gibraltar, la qual cosa els proporciona el control de l’Estret de Gibraltar i els facilita les operacions navals contra la flota francesa en la mar Mediterrània.

1702-1705

La Guerra de Successió en l’escenari europeu. La guerra es desenvolupa principalment en la frontera nord-est de França, als voltants dels Països Baixos i dels estats alemanys, com també del nord d’Itàlia. S’alternen victòries d’un i de l’altre bàndol, però els aliats aconsegueixen l’objectiu de mantenir les fronteres holandeses i al mateix temps ocupar diversos territoris.

La Guerra de Successió en l’escenari peninsular. El principal fet bèl·lic és l’ocupació de Gibraltar pels aliats, els anglesos en prenen possessió en nom de la reina Anna. La incorporació de Portugal a la Gran Aliança permet controlar el flanc esquerra de la península, l’ocupació de Gibraltar permet controlar l’entrada a la Mediterrània i fer una invasió pel sud. Tot està a punt per iniciar la guerra en el front peninsular.

20 de juny de 1705

Tractat de Gènova. Tractat d’aliança signat entre els representants del Principat de Catalunya i del Regne d’Anglaterra. Catalunya es compromet a reconèixer com a comte de Barcelona i rei de la Monarquia Hispànica a Carles d’Àustria, també es compromet a entrar en guerra facilitant el desembarcament dels Aliats a Catalunya i aportar homes per l’exèrcit. Anglaterra es compromet a aportar soldats, armes i pertrets, i a respectar i fer respectar -per Anglaterra i per Carles d’Àustria- les Constitucions catalanes.

Domènec Perera, signant del Tractat de Gènova

El motiu que porta al Principat de Catalunya a signar el tractat són les constants i reiterades violacions de les Constitucions catalanes per part de Felip IV de Catalunya i del seus virreis, primer el cardenal Portocarrero i posteriorment Fernández de Velasco. Transgressions que vulneren el dret comú, propi i vigent en el Principat de Catalunya, basat en el respecte i obediència de les Constitucions i lleis catalanes, que Felip va jurar respectar i obeir abans de que els representants catalans el reconeguessin com a sobirà.

Els representants catalans entenen que Felip IV de Catalunya ha incomplert el jurament fet en dues ocasions. La primera el 4 d’octubre de 1702 per ser acceptat com a comte de Barcelona, i la segona el 12 d’octubre del mateix any al jurar les Constitucions, Capítols, i Actes de Cort de les Corts de Barcelona de 1701-1702.

cada una de las en dichas Constituciones, Capítulos, y Actos de Corte contenidas, tendrá, cumplirá, e inviolablemente observará, y que las hará tener, y observar irremisiblemente, e inconcusamente por todos

Felip IV de Catalunya és un sobirà perjur, ha incomplert els juraments que havia fet, tal i com es detalla en el capítol següent. Per tant els seus vassalls no estan obligats a obediència perquè ha trencat el pacte establert entre el sobirà –el comte de Barcelona- i els seus vassalls.

Antoni de Peguera, signant del Tractat de Gènova

Al jurar en fals les Constitucions catalanes Felip V de Castella deixa de ser jurídicament comte de Barcelona. Els seus vassalls –ciutadans i institucions del Principat- estan capacitats per nomenar un altre sobirà que els mereixi més confiança de que respectarà el sistema polític propi.

Els signants del Tractat de Gènova busquen en l’Arxiduc Carles d’Àustria un nou sobirà que garanteixi la personalitat Catalunya, de les institucions catalanes, de la jurisprudència, de Constitucions i lleis, que no posi traves al comerç i el potencií, que tingui una visió moderna dels nous sistemes polítics i econòmics que ja es perfilaven a finals del segle XVII. Volen allunyar-se d’una Cort cortesana, centralista i absolutista, basada en el clientelisme i la corrupció.

Els signants, juntament amb altres membres del Pacte dels Vigatans, formen part d’una majoria de ciutadans que s’emmirallen amb els sistemes econòmics i polítics del Nord d’Europa: la República Holandesa i la Gran Bretanya.

FELIP IV DE CATALUNYA INCOMPLEIX ELS SEUS JURAMENTS

Corts de Barcelona, 1228

Segons la jurisprudència del Principat de Catalunya a la mort del comte de Barcelona i rei d’Aragó el seu successor, per tal de ser reconegut per les institucions catalanes, ha de prestar jurament dins la ciutat de Barcelona.

Amb el jurament el successor confirma la seva submissió al Dret català i la seva obligatorietat de complir-lo, acceptant que no pot alterar aquest Dret per voluntat pròpia.

És mitjançant aquest doble jurament, en primer lloc el del successor -abans de ser acceptat- de que respectarà i obeirà les lleis catalanes i, en segon lloc, el de les institucions del Principat d’acceptació del nou sobirà, que es confirma la mútua lleialtat recíproca entre el sobirà i els estaments del Principat.

Aquesta obligatorietat d’observar els drets també és indispensable per ser nomenat oficial reial. Els quals també estan obligats a prestar jurament d’observar les constitucions i les altres lleis de Catalunya, esdevenint responsables de qualsevol violació posterior, que en cas de produir-se justificaria l’acció contra els culpables i l’exigència de responsabilitats ¹

Poch valdría fer Lleis i Constitucions si no havien d’ésser, per lots los ciutadans i en especial pel rei i llurs oficials, extrictament observades i rigurosament complídes, perxó, confirmant els Usatges de Barcelona, volèm i manèm que sian observades al peu de la lletra, per la qual cosa no es válida cap contravenció als usos, práctiques, costums ó constitucions de Catalunya, ancar que fos dictada pel rei ó llurs oficials. Corts de Barcelona, 1481

Com que les Constitucions i demés Lleis perque’s regeix la terra catalana, son elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i forsa per derogar ó esmenar les dites ordenances de modo qué les ordres contràries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capitols de Corts, Constitucions, no deuen obehirse ni acatarse ancar que fossin ó haguessin sigut dictades pel Rei ó el primogenit seu. Corts de Barcelona 1422

Les causes plenaries tenen de finirse en el terme precís de 100 dies; si son apellacions en el de 50 i la causa de segona apellació en el de 10 dies comtadors de des del en què fou incoada la causa […] Tants cuants dies se passi d’aquesta regla, perfer la resolució, els pert el jutge, relator, magistrat ó de qui fos la culpa, de son respectiu salari. Corts de Barcelona 1251

Que tots los officials qui han a·ffer justícia e retre dret de hun altre en Cathalunya e en lo regne de Mallorques e illes adjacents e llurs assessors e consellers deuen ésser Cathalans. Corts de Barcelona, 1291-1292

És evident que l’acte de jurament d’obediència al Dret català és el que garanteix a Catalunya l’estabilitat del seu sistema polític, basat en el pacte. A Catalunya el jurament polític, que s’inicia el segle XI, consisteix a posar Déu per testimoni de la veritat d’una afirmació o de la sinceritat d’una promesa.

En definitiva, el que es promet és observar en el futur un comportament de respecte i d’obediència al dret oficial o a la paraula privada. Consisteix en posar a Déu com a testimoni però, com que es tracta d’un acte humà, requereix l’ànim i el consentiment de la voluntat del jurador.

El jurament genera l’obligació de respectar la fórmula pronunciada. Es un acte eficaç i d’aquesta manera esdevé una garantia d’acció política. Una violació de jurament, un perjuri, ha de ser castigat per l’Església, ja que es tracta d’un pecat, amb una penitència tan pública i solemne com el jurament realitzat, i també comporta les conseqüències previstes en cas de violació d’una llei: destitució del càrrec, pagament d’una multa, etc. ²

Juraments de Felip V de Castella per esdevenir Felip IV de Catalunya i d’Aragó
Palau dels antics comtes de Barcelona

4 d’octubre de 1701. Felip V de Castella jura a Barcelona -en el palau dels antics Comtes seu de la Real Audiència- observar l’ordre constitucional del Principat de Catalunya, representat pels seus tres estaments: eclesiàstic, militar i reial.

Comença el jurament pel dret consuetudinari de la carta de la venda de bobatge, herbage i terrage i dels Usatges de Barcelona seguint d’acord amb la història jurídica, per les Constitucions, Estatuts, Capítols, Ordenacions i Actes de les Corts Generals del Principat i Comtats a més de totes les llibertats i privilegis concedits amb anterioritat.

El protonotari llegeix en català el jurament constitucional:

Nos Don Phelip per la gracia de Deu, Rey de Castella, […] Iuram per nostre Senyor Deu, e la Creu de Iesu-Christ, […] tenir, e observar, o fer tenir, y observar als Prelats, Religiosos, Clergues, Magnats, Barons, Richs homens, Nobles cavallers, homes de Paratge, y a las Ciutats, Viles, y Llochs del Principat de Cathalunya, e Comtats de Rossellò, y Cerdanya, e als Ciutadans, Burguesos, e habitadors de les dites Ciutats, Viles, e Llochs, la Carta de de la Venda del Bovatge, Herbatge, y Terratge, e tots los Usatges de Barcelona, Constitucions, Estatuts, Capitols y Ordinacions, e Actes de las Corts Generals de dits Principat, y Comtats, e mes totes Libertats, Privilegis, è otorgats, e mes la unió dels Regnes de Aragò, Valencia, e Comtat de Barcelona, e mes la unió del Regne de Mallorca, e Isles a aquella adjacens, e dels Comtats de Rossillò, y Cerdanya, de Conflent, e Vallespir, […]

Constitucions i altres drets de Catalunya compilats dels capítols de les corts de Felip IV celebrades a Barcelona any 1702

Llegit el jurament, Felip V posa la mà en la creu i el missal, tot jurant en veu alta: Assí lo juro. A continuació presten jurament de fidelitat els estaments representatius del Principat.

14 de febrer de 1702. Felip V de Castella, ara Felip IV de Catalunya, torna a jurar les constitucions. Aquest segon jurament és en acceptació dels nous capítols sorgits en les Corts de Barcelona de 1701-1702, celebrades desprès de ser reconegut com a comte de Barcelona i rei d’Aragó.

Gener 1702. Incompliment referent a l’extracció de fusta del Principat

Fufta de pi ni altra qualfeuol per ningun effecte no pot effer treta del Principat y Comptats fots les penes contingudes enlo capitol cexanta y finch deles corts del any Mil finch cents quaranta fet y altres exceptat per fabrica de galeras y vexells de sa Mageftat. Corts de Barcelona, any 1564

Mapa forestal, 2017

No és pot treure fusta de cap tipus d’arbre fora de Catalunya, excepte que sigui per a construir galeres i vaixells del rei. A més, amb la condició de que aquests vaixells s’han de construir a les drassanes de Barcelona.

A l’abril de 1701, quan Felip V encara no ha estat proclamat oficialment rei per les Corts de Castella, Lluis XIV ordena al seu net que li aconsegueixi fusta del Principat per a construir vaixells per la seva flota, doncs era conscient que la guerra no tardaria en esclatar.

En el mes de juliol del mateix any el Consejo de Estado accepta l’exigència del rei francès, tot advertint a Felip V que aquesta ordre va en contra de les Constitucions catalanes i que és un ordre imprudent uns mesos abans de fer l’acte de jurament a Barcelona per ser reconegut com a sobirà.

Felip V ordena al Consell d’Aragó:

He encargado al Duque de Montalbo facilite que esta Provincia, sin embargo de sus constituciones, consiga en ésta corta y saca de Madera, tanto poque lo desea el Ray mi Abuelo como porques sus Armadas nos son, y han de ser muy útiles, a la defensa de todos mis reynos ³

Mesos després, octubre de 1702, es produeix la batalla naval de Vigo, on la flota angloholandesa enfonsa o captura disset vaixells de guerra francesos i setze vaixells espanyols.

Lluis XIV exigeix que es prengui tota la fusta necessària del Principat per tal de reconstruir l’armada francesa al port de Toló. Felip V obeeix i queda com a únic propietari de tots els boscos de Catalunya, resolució anticonstitucional que ni tant sols s’havia plantejat en les Corts de 1701.

La Diputació reacciona enviant un representant a Tortosa i a l’Empordà per impedir la tala d’arbres. No ho aconsegueix perquè l’exèrcit continua la tala per la força. Es produeixen més queixes i cartes al virrei denunciant el fet. El març de 1704 la Diputació envia una carta exposant:

Se estaria actualment executant una talla de un número considerabilíssim de arbres, així arbustos, com roures i altres, que per los rius Ebre y Segre se voldrien conduir al dit Alfac, y aportar al mateix port de Toló y altres del dit regne de França […] tot lo que redundaran en notòria contravenció de dita constitució i lleis de esta província, la observança de las quals ha jurat vostra excel·lència y són obligats a zelar-la los suplicants

Felip V reacciona reafirmant l’ordre i ordenant que continuï la tala d’arbres i extracció de fusta del Principat per qualsevol mitjà, sigui o no constitucional.

Juliol de 1702. Incompliment referent a la lliure exportació de l’aiguardent

Que qualsevol patró català pugui aportar liberament vins y aiguardents collits en lo present Principat, en la Ciutat y Abadia de Cadis, i en altres Ports de la Andalusia, y Costes marítimes de España. Capítol 88, Corts de Barcelona de 1701-1702

Amb aquest Capítol Felip V accepta que els productors de vi i aiguardent de Catalunya puguin exportar-lo i desembarcar-lo lliurament a la ciutat i a la badia de Cadis, que té el monopoli dels viatges a Amèrica.

Badia de Cadis, 1700

Catalunya és un gran productor de vi i aiguardent. Ja a la segona meitat del segle XVII el volum d’aiguardent exportat és tant gran que a finals de segle es produeix l’intent de crear una companyia per exportar-lo a Anglaterra i, des d’allà, expandir-se al nord d’Europa. Aquest intent de crear una companyia anglocatalana és avortat pels francesos, que no volen una competència que pot oferir els productes a preus més avantatjosos. Tant importants són pel Principat aquestes exportacions, que en el redactat de la proposta del Capítol 88 es fa constar al sobirà que en el cas de que no s’aprovi no es podrà pagar el donatiu concedit per les Corts.

Des de gener de1701 una nombrosa flota francesa esta ancorada a Cadis com a reforç militar. Aquesta flota, amb el suport del governador, controla tot el comerç de Cadis impedint l’entrada de qualsevol vaixell català carregat d’aiguardent. En realitat el que passa és que la flota francesa protegeix els interessos dels comerciants francesos que, gràcies al Tractat de Versalles de 1701, comercien lliurament amb Cadis i qualsevol port Peninsular.

Els comerciants catalans, per poder descarregar, han de traslladar la seva càrrega a un altre vaixell, francès o castellà, encarint el preu final del producte i fent-lo inviable.

El Juliol de 1702 la Generalitat, tan sols sis mesos després del jurament de Felip V, lliura una carta al monarca:

Suplica a vostra majestat, se sírvia de manter se menten crea-les cèdules o el despesa-ho, consistent en conseqüència de dicto capitulo 88, para que discos capitanes generales, governadores y tems goeses, cada nuo en cu districte y jurisdicció, perim-te franquera y no prohibia la introducció, trafico y comercio de discos vinós y guardianes.

Navili de dues cobertes català segle XVIII.
Exvot ermita Santa Cristina – Lloret de Mar

La Generalitat no rep cap resposta. Envia un representant a parlar amb Felip V, que en aquest moment es a Itàlia, però desprès de d’un mes i mig esperant audiència no és rebut pel monarca.

El marquès de Dilataries, capità general de les costes andaluses, ordena al governador de Cadis que continuï impedint l’entrada dels vaixells catalans.

Octubre de 1702. Incompliment referent als drets en un procés judicial, vulnerats en l’ordre d’expulsió del comerciant holandès Arnold Jäger

Ni el Rei ni els seus Oficials poden despullar á algú de quelcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentencia donada. Corts de Barcelona, any 1283

A Catalunya no es cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters. Corts de Barcelona, any 1283

Arnold Jäger és un reconegut comerciant holandès catòlic, naturalitzat català, domiciliat en la present ciutat per lo espai de mes de 33 anys, haver estat casat, tenir fills y família y gaudir del privilegi militar com a ciutadà honrat ⁶. Resideix a Barcelona, al carrer Bonaire, en una casa llogada a la família Boixadors, i havia estat consol holandès a Barcelona.

El mes de maig de 1702 Anglaterra, les Províncies Unides i Àustria declaren la guerra a França i a la Monarquia Hispànica. Felip V prohibeix comerciar amb el països de la Gran Aliança. Aquesta prohibició afecta i perjudica greument els interessos comercials catalans que des del segle XVII han teixit forts vincles comercials amb Holanda i Anglaterra.

Arnold Jäger, 1702

El 28 d’octubre de 1702 arriba a Barcelona l’ordre reial d’expulsió del comerciant holandès Arnold Jäger de essa ciudad y Principado de Cataluña sin permitirle quede en España, sense procés judicial ni justificació legal de l’ordre, amb l’excusa de que a sido cónsul de la nación holandesa. ⁷

Arnold Jäger no accepta l’ordre d’expulsió i, recolzat pels Comuns, inicia un procés judicial en contra de l’ordre doncs entén que, com a ciudatà honrat de Barcelona, té dret a conèixer la causa del seu processament i a presentar la seva defensa.

La Reial Audiència, pressionada per la cort de Madrid, ordena fer efectiva l’expulsió d’Arnold Jäger. Davant d’aquesta situació la Diputació del General i el Consell de Cent es fan càrrec de la defensa, doncs l’ordre vulnera el dret constitucional català i no respecta la condició legal de ciutadà honrat de d’Arnold Jäger.

El 7 de novembre la defensa demana l’obertura del Tribunal de Contrafaccions, iniciant-se un llarguíssim estira-i-arronsa, amb citacions judicials, recusacions, denuncies, multes i coaccions.

En el mes de desembre, davant la dura reacció dels Comuns, la Reial Audiència envia un informe al Consejo de Estado en el que exposa que la potestat del rei és una regalia suprema y muy preciosa, inseparable de la corona y persona de vuestra magestad y no estar sugeta a leyes y constituciones i que per tant inconveniente fiar estar regalía a la decisión del tribunal de contrafacciones, ja que aquest tribunal dictaminaria a favor d’Arnold Jäger. ⁸

El 8 de juny de 1703 el Consell d’Aragó rep del rei l’ordre d’anul·lar l’expulsió d’Arnold Jäger. El dia 11 de juny arriba la notícia a Barcelona.

L’ordre d’anul·lació s’emet abans de que el Tribunal de Contrafaccions dicti sentencia, cosa que permet a Felip V no veure’s obligat a reconèixer i acceptar la sentencia inapel·lable del Tribunal de Contrafaccions.

Una sentencia que en el cas de dictar-se posaria en dubte el valor del principi en que basa el seu regnat absolutista: la palabra del rey es ley.

Desembre de 1702. Incompliment referent al usatge Princeps namque

Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tendrá sos inimichs assetiats, ó oirá algún Rey ó Príncep venir contra sí á batallar, amonestará sa terra, que li aconega per letras ó per missatjes, ó per costumas ab las quals sol ésser la terra amonestada, ço es ab baróns tots homens així Cavallers, com pedóns qui hajan edat é poder de combatre, qui açó oirán ni veurán, com pus tots puxan li vajan socorre. E si ningú li fallirá de la ajuda que en açó fer li pora, perdre den tots temps tot quant per ell tenga. E cell qui per ell res no tindrá, esmenli lo falliment, é la deshonor que feta li haurá, ab haver, é ab sagrament, jurant ab las propias mans. Car ningún hom no deu fallir al Príncep á tant gran ops, ó necessitat. Usatge 68

Compilació Usatges de Barcelona, Constitucions i Lleis de Catalunya, 1413

Segons aquest usatge el Príncep té el dret de cridar a les armes a tots els homes útils per a la seva defensa o en defensa de la terra en cas d’invasió del Principat, amb la condició de que ell sigui present. Tots els nobles i homes útils tenen l’obligació de comparèixer a la crida.

A la practica aquest usatge significa que tots els catalans tenen el dret i el deure de posseir armes i l’obligació de saber usar-les per participar en les guerres que es produeixen a Catalunya, però no tenen obligació en les guerres que es desenvolupen a l’exterior.

Felip V al tornar d’Itàlia passa per Barcelona el dia 20 de desembre camí de Madrid i dona l’ordre de s’aixequin dos regiments d’infanteria per enviarlos a donde importase. És un intent de fer lleves de soldats catalans per portar-les fora del Principat vulnerant l’usatge Princeps Namque.

Març de 1703. Incompliment referent a l’elaboració o esmena de lleis. Decret reial que permet apel·lar les sentències del Tribunal de Greuges

Com que les Constitucions i demés Lleis perque’s regeix la terra catalana, son elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i forsa per derogar ó esmenar les dites ordenances de modo qué les ordres contràries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capitols de Corts, Constitucions, no deuen obehirse ni acatarse ancar que fossin ó haguessin sigut dictades pel Rei ó el primogenit seu. Corts de Barcelona 1422

Felip V emet un decret reial que permet apel·lar les sentències del Tribunal de Greuges, vulnerant el caràcter inapel·lable de les sentències d’aquest Tribunal.

Aquest decret és un gravíssim atac contra les Constitucions. Una il·legalitat flagrant que implica la subordinació del Tribunal de Greuges a la Reial Audiència, la qual cosa significa que el sobirà té l’última decisió sobre els greuges que es debaten.

La Conferència dels Comuns reacciona protestant pel decret i enviant una representació a Madrid, que li recorda a Felip V la seva obligatorietat de complir amb la legalitat de la mateixa forma que ho fa el Principat. Posteriorment, davant la passivitat del monarca, a principis de maig li envien una nova carta.

A mitjans de juny Felip V deroga el decret sense donar explicacions.

Juny de 1703. Violació del correu

La Reial Audiència intercepta l’estafeta dels correus i obre les cartes dels comuns i particulars. La Reial Audiència ha violat la intimitat de les institucions catalanes i dels particulars.

Capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia, al carrer Carders de Barcelona.
Seu de la Confraria “troters de la bústia” a finals del segle XII, i posteriorment de la Confraria “dels Correus a Cavall i a Peu” des de l’any 1417.
És la primera organització postal que existeix a Europa.

El Braç Militar considera que la Reial Audiència ha dut a terme una acció especialment delictuosa. Davant d’aquest fet diversos membres d’aquest braç manifesten que:

no podia dexar de estranyar que a algunas personas del gremi militar sels ajan enviat las cartas desclosas y altres rasgadas la cuberta y altres mudat lo sobre escrit.

oydores de la Real Audiencia de aquel Principado se estaban abriendo y registrando las pliegos con averiguación del contenido de muchos de aquellos, sin excepción ni distinción de personas de todos los estados ¹º

El Braç Militar reacciona amb rapidesa i contundència ja que entre les cartes interceptades es troben les del seu ambaixador a Madrid Josep Duran. La Conferencia dels comuns, farts de tantes transgressions legals, envia una dura carta al rei queixant-se:

los repetidos contrafueros e inobservancias de las primeras y fundamentales leyes del Principado que se experimentan en deservicio de vuestra magestad y en universal desconsuelo de todo el Principado ¹¹

Correu a cavall tocant un trompa de caça.
Imatge d’un banc de fusta de la capella d’en Marcús. Conservat en el Centre de Conservació i Restauració del Museu d’Història de Barcelona.

Uns quants dies desprès el virrei Portocarrero es disculpa, però justifica l’acció para ver si se encontraban ciertas cartas tocantes a lo que se dice de Portugal pero que de comunes y de gente conocida no se había tocado nada. Aquestes afirmacions són falses, doncs com recull un dels perjudicats:

avent com és de costum arribat la estafeta de Madrid, sen avian aportat la maleta de las cartas en palacio, desbalijan aquellas y mirant las cartas, apareguer cosa molt nova e inusitada y en grave dany y prejudici del públic i particular de esta ciutat ¹²

Ningú assumeix la responsabilitat pels fets ni són penalitzats els infractors.

Novembre de 1703. Modificació post mortem del testament de Carles II

Felip V ordena modificar les còpies del testament de Carles II que es conserven en tots els arxius i institucions dels seus regnes. L’ordre consisteix en posar els drets a la successió de l’arxiduc Carles per sota dels del duc d’Orleans, per tal de fer-lo quedar en quart lloc en la línia de successió al tron.

Pretendents a la successió de Carles II

Aquest decret reial es la resposta de Felip V a la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei de la Monarquia Hispànica el 12 de febrer de 1703 a Viena, amb el nom de Carles III. La proclamació es fa després de que l’emperador Leopold I fes cessió dels seus drets a la successió al tron hispànic en favor del seu segon fill l’arxiduc Carles.

El tres Comuns reben el decret de l’ordre de falsificar el document el 9 de novembre. Es tracta de modificar la línia de successió dinàstica per prioritzar els drets del duc d’Orleans, hereu de la seva besàvia Anna, per davant de l’arxiduc Carles d’Àustria per tal que en el cas de mort de Felip V, la corona passes, per ordre de precedència al Duc de Berry, al duc d’Orleans i en quart lloc a l’arxiduc Carles d’Àustria. ¹³

L’ordre es ben rebuda en tots els territoris de la monarquia, excepte a Catalunya on la Conferència s’oposa frontalment a l’ordre, tot i ser conscients que negar-se a obeir suposa enfrontar-se directament al rei. Per aquest motiu fan jurament de non revelando del contingut de les reunions en què tractarien el tema:

referí lo senyor Protector com en las conferèncias dels tres comuns últimament tingudas se ha acordat presentar-se jurament de non revelando del que en ditas conferèncias se tractarà y discorrerà y que lo mateix jurament presten los consistorials y personas dels tres comuns a quis reportaran los negocis de ditas conferèncias ¹⁴

La Conferència demana consell als assessors que manifesten que no es pot obeir el decret ja que la modificació només es pot fer en Corts. El tres Comuns responen al rei que ells volen obeir, però que les Constitucions no els hi permetien fer-ho i no tenen facultat per executar-la:

condescendir al real ordre de sa magestad, offerint que ab tot cuydado se aplicarian y continurian per a sercar y encontrar medis com poguessin donar gust a sa magestad sens prejudici de las lleys y llibertats de la pàtria ¹⁵

El litigi s’allarga i Felip V pressiona per tal que els Comuns obeeixin però, dirigits en tot moment per la Conferència, s’hi oposen sempre:

no quiso dicha Conferencia, que tenía la comisión de la ciudad obedecer jamás, y siendo assí que se juntava muchas vezes sus resoluciones eran responder a su magestad, con cartas emphaticas, y dilatorias, haziendo tiempo, con pretextos de que todo se mudaría y que duraría poco al reyno ¹⁶

Carles III, 1707

El virrei Velasco veient que, després de mesos d’exigir obediència, no aconsegueix que s’acati el decret demana que s’envien més tropes. En el Consejo de Estado del mes de juny de 1704, que estudia la petició del virrei, el duc de Montalto comenta que:

Y este correo -referint-se a la modificació del testament- la Conferencia (que perderá aquel Principado) de los Tres Comunes le ha dado a Don Francisco de Velasco un papel negándose absolutamente a registrar la declaración que ha hecho vuestra magestad sobre los llamamientos del testamento del Rey nuestro señor (que está en la gloria) diciendo que no lo puede hacer, que todo este agregado de cosas manifiesta el mal que hay en aquella provincia. El remedio no se aplica con consultas sino con fuerzas. ¹⁷

A finals de 1704 el virrei Velasco envia informes a Madrid de les persones que s’han negat a acceptar la modificació del testament i de qui els assessoren. La resposta que rep a finals de gener de 1705 és un decret que li ordena la desinsaculació de tots els opositors a obeir:

se desinsecule a los abogados del Braço Militar que escribieron diferentes papeles y aconsexaron lo contrario de todos los oficios de la Casa de la Deputación y Ciudad en que estuvieren insaculados ¹⁸

El decret deixa espais en blanc per que Velasco pugui posar els noms de les persones afectades, ja que des de Madrid s’ignoren els noms dels acusats.

Opuscle denunciant els ultratges que comet el virrei Velasco en contra de Catalunya. 1705

El plet s’allarga i, com una bola de neu, cada vegada es fa més gran. Ara, a més de la no obediència al decret de modificació del testament, es produeix un nou xoc entre el rei i les institucions catalanes: les desinsaculacions ordenades el gener de 1705.

Els problemes no es solucionaran, la paciència de les institucions polítiques i del poble està acabant-se, tot apropant-se a un punt de no retorn.

5 de febrer de 1705. Son empresonats els ambaixadors enviats per la ciutat de Barcelona a la Cort de Madrid

Ningú pot ésser empresonat sens exprés manament de Jutge competent. Corts de Barcelona, any 1228

Jordi de Hessen-Darmstadt.

El 27 de gener de 1704 Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar jura el càrrec de virrei del Principat de Catalunya en substitució de Jordi de Hessen-Darmstadt, que era acusat de donar excessiu suport a les institucions catalanes i de tenir simpaties austriacistes. El nou virrei Velasco s’aplica amb contundència a la tasca de frenar i reprimir el sentiment austriacista que està calant amb força entre les institucions i poble en general. Aquest sentiment és en reacció a les mesures contraries als usos i costums que aplica Felip V, tot vulnerant el dret comú que regeix al Principat.

A finals de gener de 1705 el Consell de Cent decideix comissionar una ambaixada a Madrid per lliurar al rei una relació dels greuges i contrafaccions que el virrei Velasco està executant. Els ambaixadors són Pau Ignasi de Dalmases i Ros acompanyat pel seu cunyat Josep Faust de Potau.

El 20 de enero resolvió la ciudad de Barcelona, [… ] despachar a Madrid por su embajador a Don Pablo Ignacio Dalmases y Ros, encargado de una larga representación para el rey Felipe. En ella incluía los gravámenes, opresiones, encarcelamientos y destierros que el virrey Velasco ejecutaba, violando los fueros en deservicio del mismo rey y en perjuicio del bien público. ¹⁹

Pau Ignasi de Dalmases i Ros

El 5 de febrer l’ambaixada arriba a Madrid i a la matinada dia següent són detinguts i empresonats sense comunicar-los els motius:

Al amanecer del día 6 mandó a su posada un alguacil mayor del Consejo que les condujo presos a la cárcel pública de Madrid en una de sus torres. No se les manifestó la causa de la prisión ni se le permitió a Dalmases que por otro se ejecutase su comisión ²º

Aquestes detencions dels ambaixadors provoquen la rancúnia a Catalunya, doncs s’entén que amb aquest fet es tanca la porta al dret del recurs de queixa davant del sobirà, el que provoca que creixi el sentiment antibubònic i augmentin les simpaties per Carles III.

En el mes de març Dalmases es desterrat a Burgos i posteriorment Paris, no retornant a Catalunya fins el gener de 1709. El seu cunyat Faust també es desterrat, primer a Alcalá de Henares, després a Ávila i posteriorment a França.

1702-1705. Camí aspre, ple de paranys

Els casos exposats són només una part de les constants topades entre dues concepcions de com governar i de les respectives institucions que les representen. El llarg rest de conflictes pels constants intents del rei i del seu virrei per imposar la seva voluntat per damunt l’ordre constitucional del Principat s’intensifica de forma notòria amb l’arribada del virrei Velasco.

Normativa del Tribunal de Contrafaccions aprovada a les Corts de 1701-1702

Conflictes com el sorgit el maig de 1703 per la convocatòria per part del Consell de Cent de les oposicions a les càtedres d’art de la Universitat Literària, anul·lada pel virrei Portocarrero. Els conflictes i contrafaccions porten a un infreqüent número de reunions dels diferents braços i de la Conferencia que constantment s’han de posicionar sobre conflictes com el control de les insaculacions del Consell de Cent en el cas d’Honorat Pallejà, la negativa de la Ciutat a aixecar regiments, les obres a les muralles de la Ciutat, els conflictes pel funcionament del Tribunal de Contrafaccions, el empresonament de membres del Consell de Cent…. Són la punta del iceberg que marquen una constant situació d’enfrontaments institucionals.

El mateix Tribunal de Contrafaccions, constituït el setembre del 1702, realitza una intensa activitat amb deu casos sentenciats i vuit casos sense sentència fins el juliol del 1705. Un poderós resultat per un tribunal que no està permanentment constituït, i amb una composició mixta i paritària entre la part del rei i la de la Cort – reunió dels tres estaments-. Un tribunal compost per sis jutges dels que tres són del rei i els altres tres vinculats a la terra.

Mesos immersos dins d’un clima de desconfiança i opressió. Després del primer intent de desembarcament dels aliats a Barcelona el maig de 1704 el virrei Velasco desferma una ràtzia contra tots els estaments, nobles, clergues, artesans, mercaders, acusant-los d’austriacistes. Nombroses detencions, inhabilitacions, coaccions, exilis i execucions en una onada repressiva que fa augmentar les simpaties per la causa austriacista.

Tropes castellanes, segle XVIII

Simultàniament arriben noves tropes castellanes en atenció a les sol·licituds del virrei. Tot plegat fa que en el Principat plani un clima de guerra que no té res a veure amb la guerra europea en la que està immers Felip V.

Febrer de 1705. Camí de no retorn

El dia 9 de febrer arriba a Barcelona el decret que prohibeix les reunions de la Conferencia del Comuns, una ordre que el virrei Velasco fa mesos que demana. En els dies següents es dicten més ordres d’empresonaments i de desinsaculacions.

El 17 de maig, a l’ermita de Sant Sebastià de Vic, es reuneix un grup de membres de la petita noblesa d’Osona i Barcelona representant els partidaris que l’arxiduc Carles té en el país. Volen decidir com actuar en front de la política anticatalana de Felip V.

Els neguiteja i alarma que el rei no respecta el jurament fet d’obeir i fer obeir les constitucions, per tant és un perjur que ha trencat el sagrat pacte entre sobirà i vassalls, base de tot el dret català, i que l’inhabilita per ser el comte de Barcelona. Els inquieta la política comercial i industrial de Felip V que afavoreix extremadament els interessos comercials francesos, en detriment inclòs dels interessos castellans. També pesa molt el sentiment antiborbònic molt estès al Principat des de la Pau del Pirineus i la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya, que ja estan patint la repressió de Lluis XIV amb l’abolició de les institucions i lleis i la prohibició del ús de la llengua, actes que fan témer que el seu net Felip vol fer el mateix.

Els reunits decideixen arribar a un acord amb els aliats, proposen negociar amb Anglaterra un pacte de mutu benefici. El Principat reconeixerà com a sobirà a Carles III i entrarà en la guerra aportant tropes, a canvi Carles III jurarà les Constitucions catalanes sota la garantia d’Anglaterra.

Profètiques eren les paraules d’advertència que, un cop acabades les Corts de 1702, el comte de Fuensalida va dirigir a Felip V referents a les constitucions i capítols que el rei acabava de jurar:

V.M. se hallará precisado, si quiere conservar aquel Dominio, a convocar las Cortes para Revocar todo lo concedido en éstas; o usar de Remedios violentos

Però Felip V considera que els seus vassalls sempre acataran la seva voluntat i la seva paraula, encara que vulnerin el dret i les Constitucions del Principat. Lleis i Constitucions, que a pesar del jurament, no pensa respectar. Perquè ell és el rei, i el rei està per damunt les lleis, doncs la palabra del rey es ley.

Tractat signat entre la reina Anna d’Anglaterra i el Principat de Catalunya, mitjançant els seus delegats, a Gènova el 20 de juny de 1705

El 20 de juny de 1705 representants del Principat de Catalunya i del Regne d’Anglaterra signen a Gènova el:

Tratado de Alianza entre la Serma. Reyna Anna de Inglaterra, y el Principado de Catalunya; contra el Sermo. Duque de Anjou […]

Catalunya entrarà en guerra a favor de Carles III en defensa dels seus drets, usos i costums a condició de que juri obeir i fer obeir les constitucions i lleis catalanes.

El 22 d’agost arriba la flota aliada a Barcelona i desembarca Carles III iniciant-se el setge a la ciutat. El Principat de Catalunya, Mallorca i el País Valencià estan en guerra contra Felip V. El rei representa l’absolutisme d’una cort castellana arcaica, feudal, cortesana, centralista, d’explotació de la terra, d’espoli de la riquesa dels territoris després de la seva annexió, del obscurantisme de la inquisició. Per contra, Carles III representa la conservació dels drets obtinguts des del segle XI, amb un sobirà que no està per damunt la llei, que respecta les peculiaritats territorials i que basa el progrés en l’expansió del comerç.

És en definitiva la guerra entre quedar ancorat en la barbàrie absolutista o obrir-se camí definitivament a la modernitat.

Sigles:

AGS.  Archivo General de Simancas
DGC.  Dietari de la Generalitat de Catalunya
LLDBM.  Llibre de Deliberacions del Braç Militar
AHN.  Archivo Histórico Nacional
DDP.  Dietari de la Diputació del General

Notes:

1 Corts de Montsó 1470, const. 53
2 El jurament i el seu significat jurídic al Principat segons el dret general de Catalunya (Segles XIII-XVIII).
3 AGS. G-J. Lligall 332
4 DGC. vol 10, p. 433
5 DGC. vol. 10, p.1464
6 LLDBM. G-69, vol. VI, fol. 513v.
7 Mas, E., Diari des del novembre del any 1700 fins a l’octubre del any 1705, Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona, p. 296
8 AHN, Estado, leg. 1604.
9 LLDBM, G-69, vol. VI., fol. 942v.
10 LLDBM, G-69, vol. VI., fol. 938r
11 LLDBM, G-69, vol. VI., fol. 937r.
12 LLDBM, G-69, vol. VI. fol. 514r.
13 Feliu de la Penya, N., Anales…, vol. III,
14 LLDBM. G-69, vol. VI., fol. 1041r. i v.)
15 DDP, N-99, fol. 691. Cfr. LLDCC, 1B, II, 213, fol. 1r.
16 Barreda Fontes, José Mª y Carretero Zamora, Juan M., Una fuente inédita sobre la guerra de sucesión: memoria anónima sobre el sitio de Barcelona de 1705, dins Hispania, CSIC, 40, Madrid, 1980, pp. 660.
17 AHN, Estado, leg. 1605
18 AHN, Consejo, llibre 2377
19 DE CASTELLVÍ, Francesc, Narraciones Históricas Tomo I, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada, 1997, p.494
20 DE CASTELLVÍ, Francesc, Narraciones Históricas Tomo I, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada, 1997, p. 494

Fonts:

ALVAREZ PALENZUELA, Vicente. La Corona de Castilla en el siglo xv. La Administración Central, Madrid, Espacio, Tiempo y Forma – UNED, 1991
DE CASTELLVÍ, Francesc. Narraciones Históricas, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada, 1997
MARTÍ FRAGA, Eduard. La Conferència dels Comuns i el Braç Militar. Dues institucions decisives en el tombant del s. XVII, Barcelona, UPF, 2008
BAJET ROYO, Montserrat. El jurament i el seu significat jurídic al Principat segons el dret general de Catalunya (Segles XIII-XVIII), Barcelona, UPF, 2009
FERRO I POMÀ, Victor. El dret català durant els segles XVI i XVII, Barcelona, Revista de Dret Històric Català (Societat Catalana d’Estudis Jurídics), 2013
RICCI, Andrea. Narcís Feliu de la Penya (1646-1712) i el seu temps, Barcelona, UAB, 2013
ÁLVAREZ PALENZUELA, Vicente Ángel. La Corona de Castilla en el siglo XV. La Administración Central, Madrid, 2014
SERRA I PUIG, Eva. El sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona, 2014
CAPDEFERRO I PLA, Josep, SERRA I PUIG, Eva. El Tribunal de Contrafaccions de Catalunya i la seva activitat (1702-1713), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 2015
CORONAS GONZÁLEZ, Santos M. Los juramentos forales y constitucionales de Felipe V en los Reinos de España (1700-1702), Madrid, Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado, 2017
MUÑOZ GONZÁLEZ, Antonio. Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720), Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2018

Text: Jordi Bages-Querol i Esteva
Dibuixos: Francesc Riart i Jou

Barcelona, maig de 2020

0

Cistella de la compra