19
nov.2019

Castella i Espanya

Els romans varen anomenar a la península ibèrica com a Hispania amb un sentit purament geogràfic.

A l’Edat Mitjana el terme no s’utilitza amb caràcter geogràfic, sinó polític. Per exemple, ho veiem en els Usatges de Barcelona, que són un recull de textos jurídics iniciat al segle XI, quan es gestava Catalunya com a un estat. L’Usatge “Cum dominus”, que fa de pròleg, es refereix al comte Ramon Berenguer I com a “apoderador d’Espanya”. En aquella època el mot Espanya es feia servir per designar la part de la península ibèrica ocupada pels musulmans, i Ramon Berenguer I havia aconseguit derrotar-los en alguns enfrontaments importants. Un altre Usatge, el “Alium Namque” diu, en aquest mateix sentit, que entre altres punts, l’obligació del “Príncep” és “destruir Espanya”, és a dir, combatre i eliminar els regnes musulmans.

Atlas català de Cresques S. XIV

Un altre exemple el trobem en un document del segle XII, concretament de 1127, que signa Alfons VII de Castella comprometent-se a contraure matrimoni amb Berenguera, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El rei castellà hi consta com a emperador de Lleó, Castella i Espanya. Els regnes musulmans que tenien tractats de vassallatge amb Castella i li pagaven “pàries” (o sigui tributs) eren designats amb el nom conjunt de “Yspanie”.

En canvi, cap al segle XIII el terme s’utilitza en sentit contrari, és a dir, per designar el conjunt dels regnes cristians, és a dir, la part de la península no ocupada pels musulmans.

Al segle XVII, concretament el 1624, es produeix una nova utilització política del terme. El Conde-Duque de Olivares adreça un “Gran Memorial” al rei Felip IV on s’hi diu: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sinó que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia…”.

Per aconseguir aquest objectiu, i parlant concretament de Catalunya, Olivares proposava diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment aconsella és l’ús de la força: “…y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir invasió i ocupació militar.

La finalitat d’Olivares ja l’havia perseguida el rei castellà Don Pedro el Cruel entre 1356 i 1369, quan va intentar annexionar-se els territoris de la Corona catalano-aragonesa, i va batejar la part que durant un temps havia ocupat amb el nom de “Castilla la Nueva”. Però cal reconèixer que la idea del “hacerse Rey de España” és una astúcia política que dissimula allò de “Castilla la Nueva” i ha aconseguit emmascarar una annexió que no va ser ni voluntària, ni pacífica, sinó d’una violència persistent des de fa més de tres segles.

Monarquia hispànica 1643

El projecte d’Olivares el porta a la pràctica Felip V, que poc després de la batalla d’Almansa signa el Decret de Nova Planta de 29 de juny de 1707 i el de 15 de juliol de 1707. Posteriorment els Decrets de 16 de gener de 1716 i de 16 de març de 1716 completen l’entramat legal de l’annexió a Castella de tots els territoris de la Corona catalano-aragonesa. Segons el Decret de 29 de juny de 1707 passen a ser propietat de Castella en virtut del “justo derecho de conquista” amb la finalitat de “reducir todos mis reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por las leyes de Castilla”. Des de llavors Castella deixa de denominar-se com a “Reino de Castilla”, o “Reino de Castilla y León”, o “Corona de Castilla”, i utilitza només el terme “España”

Ara ja fa més de tres-cents anys que s’està executant implacablement un genocidi polític i cultural. Hi ha períodes en que el propòsit i les actuacions genocides es ratifiquen i s’acceleren, com va passar amb la dictadura del General Primo de Rivera, que va suprimir la Mancomunitat de Catalunya, i va posar en marxa una onada de prohibicions que agreujaven les limitacions que ja patia l’ús públic del català. A partir de juliol de 1936 es desencadena una violentíssima persecució contra Catalunya en tots els àmbits. L’exèrcit espanyol sota les ordres del general Franco, va matar el president del Barça, Josep Sunyol i Garriga, Manuel Carrasco i Formiguera, Carles Rahola, el president de la Generalitat Lluís Companys, el sindicalista Joan Peiró, etc. Es va suprimir la Generalitat de Catalunya, i es va prohibir totalment l’ús públic del català (Recordem els cartells comminatoris de “Hablad el idioma del Imperio” o verbalment “Perro catalán, habla en cristiano”.

És a dir, Espanya no és un “Estado social y democràtico de derecho” sinó un Estat il·legítim, un “Estado del justo derecho de conquista”, violent i sanguinari.

Joaquim Ferrer Mallol
Soci de Memorial 1714

Imatge capçalera: “Hispania III Nova Tabula Sebastian Münster 1545”

Deixa el teu comentari

Please enter your name.
Si us plau, escriu un comentari.
Subscriu-te al butlletí!

Artícles Recents
0

Cistella de la compra