13 d’agost de 1714
CONTEXT
A l’estiu de 1714 el Principat de Catalunya, amb les seves màximes institucions, la Diputació del General del Principat de Catalunya –Generalitat- i el Consell de Cent de Barcelona, està en guerra amb les Dues Corones Borbòniques, Felip V de Castella i el seu avi Lluis XIV de França, en defensa de “Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors i Costums”. És la Guerra dels Catalans de 1713-1715.
El 19 de juny Felip V dona ordres al Duc de Berwick, nomenat Mariscal en cap de les tropes borbòniques desprès del fracàs de dotze mesos de setge del duc de Pòpoli, de que no respecti vides ni hisendes de Barcelona.
La matinada del 12 d’agost Berwick decideix assaltar Barcelona. Els borbònics ataquen el Portal Nou i el portal de Santa Clara. L’assalt fracassa, només aconsegueixen posar peu al baluard, amb un resultat de baixes esfereïdor entre morts i ferits borbònics. La nit del 13 d’agost, ho tornen a intentar amb el mateix resultat. La matinada del 14 d’agost es reprèn el combat i, al migdia, Villarroel dona l’ordre de contraatacar en massa les posicions borbòniques. Duríssims combats i sagnant victòria catalana. El primer intent de Berwick de sotmetre Barcelona fracassa en un bany de sang que terroritza els borbònics per la ferocitat dels les tropes catalanes. Berwick, i l’elit de l’exèrcit francès, han estat humiliats.
Malgrat aquesta victòria Barcelona continua assetjada; l’exèrcit de l’exterior persisteix amb la seva estratègia d’assetjar constantment les tropes de les Dues Corones, que no aconsegueixen controlar el territori del Principat, al temps que intenta introduir noves tropes dins Barcelona que col·laborin en la seva defensa.
El mateix dia 13 d’agost, mentre les tropes franco espanyoles fracassen estrepitosament en l’assalt per ocupar Barcelona, a la comarca del Bages, a uns 50 kms. de la Ciutat, Antoni Desvalls -marquès del Poal- general en cap de l’exèrcit català de l’exterior lliura una batalla a l’entorn de la riera de Talamanca, atacant i derrotant a una nombrosa força borbònica.
CONTRINCANTS
Coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal
El Poal, Pla d’Urgell, 1666 – Viena, 1724
Cap de la Junta de Guerra, comandant en Cap de l’exèrcit de l’exterior, amb plens poders com a superior a la resta d’oficials fora de la Ciutat de Barcelona.
L’agost de 1713 aixeca el Regiment de cavalleria Sant Jaume, del qual és coronel.
Rep l’ordre d’organitzar la lluita a l’interior del país en una doble estratègia: primer, per desgastar les línies d’aprovisionament de les tropes borbòniques que assetgen Barcelona, obligant-los a destinar efectius al control del territori del Principat sostraient tropes del setge; segon, aixecar les poblacions de l’interior atacant la reraguarda borbònica.
Participa en nombrosos combats al llarg del territori, el maig de 1714 derrota el regiment napolità del coronel Diego González a Manresa i posteriorment derrota la columna del coronel Diego González en el combat de Mura. El 13 d’agost de 1714 derrota al comte de Montemar en la batalla de Talamanca.
A la capitulació de Barcelona marxa a Cardona on el seu germà Manuel Desvalls és el governador. Quan la fortalesa capitula el 18 de setembre de 1714 marxa a Gènova i posteriorment a Viena, on ingressa a l’exèrcit de l’emperador Carles i com a comandant d’una divisió participa en les guerres contra el turcs a Hongria.
General José Carrillo de Albornoz y Montiel, comte de Montemar
Sevilla, 1671 – Madrid, 174
Comandant del Campo volante de Cataluña format per les columnes encarregades de la repressió a l’interior del territori i de la lluita contra l’exèrcit català de l’exterior en la Guerra dels Catalans. Aquestes columnes són diverses formacions que agrupen forces mixtes de cavalleria –dragons- i infanteria, i es nodreixen de les unitats estacionades en el setge de Barcelona.
El 1706 és coronel del Regiment de Cavalleria de Montesa. Nomenat brigadier l’any 1707, el 1710 és ascendit a mariscal de camp. El desembre participa en la Batalla de Villaviciosa de Tajuña.
El 18 de setembre pacta la capitulació honrosa de Cardona.
Capità General de Catalunya entre 1722 i 1725, Capità general dels Reials Exèrcits l’any 1731, coronel de les Reials Guàrdies Espanyoles, director general de la Cavalleria d’Espanya l’any 1732.
TROPES ENFRONTADES
Les xifres exactes de combatents, catalans i borbònics, no estan detallades ni confirmades en cap document contemporani. A partir dels documents generats pels participants, tant en cartes, memoràndums, memòries i d’altres, es pot establir una xifra aproximada.
Exèrcit català
L’exèrcit aixecat per la Generalitat el juliol de 1713 és un exèrcit modern, constituït per regiments comandats per coronels, rigorosament organitzat, estructurat i equipat segons l’última tecnologia militar, equiparable a qualsevol exèrcit europeu de l’època i amb una àmplia experiència militar, tant per nou anys de guerra amb les Dues Corones, com per segles d’ininterrompuda història militar.
L’exèrcit d’Antoni Desvalls a Talamanca està constituït per un important contingent de cavalleria reglada i voluntaris, entre ells un contingent d’hússars, un altre d’infanteria reglada del regiment de Francesc Busquets, granaders de la guarnició de Cardona, diversos regiments d’infanteria del fusellers de muntanya –miquelets- i un important nombre de sometents.
La particularitat de l’exèrcit català és la presencia de regiments de fusellers de muntanya, una aportació catalana als exèrcits europeus hereva dels almogàvers, que desenvolupen unes tàctiques de combat diferents de la dels exèrcits de l’època -que basen la tàctica en batalles lineals amb amplies formacions d’infanteria de l’ínia- mentre que els fusellers estan especialitzats en tàctiques d’assetjament i accions d’escaramussa. Són els precursors de la infanteria lleugera.
¹ companyia agregada al regiment Brichfeus
² Homes d’Honor (membres de la noblesa del Braç Militar i autoritats)
³ Del regiment de la Immaculada Concepció
Reg. Inf. Francesc Busquets
Cia. Granaders Immaculada Concepció
Reg. fusellers de muntanya Vila i Ferrer
Companyia de voluntaris
Exèrcit borbònic
El Campo volante de Cataluña es nodreix, per cobrir les baixes, de companyies soltes de regiments estacionats en el setge de Barcelona. Per tant és difícil identificar amb exactitud el nom dels regiments d’infanteria que participen en la batalla degut a la seva rotació; la major part dels soldats són castellans o procedents d’unitats militars espanyoles.
EL CAMP DE BATALLA
Talamanca és un poble del Bages situat dalt d’un turó a 552 m d’altitud i al bell mig de la serra del Rossinyol, a la carretera de Terrassa a Navarcles.
En aquell moment és tracta d’un punt geoestratègic important que domina el pas del coll d’Estenalles, que és la connexió de la plana vallesana amb la Catalunya interior.
El terreny presenta una orografia muntanyosa, dominada per turons amb dues carenes que baixen de Mussarra, on l’espero dels Gobions acaba amb penya segats cap a la riera de Talamanca.
La batalla es desenvolupa en una franja de terreny muntanyós que des de la riera de Talamanca s’estén dos quilòmetres de pendents fins a la quintana de Mussarra. Una zona travessada per torrents que dona un terreny embarrancat, abrupte, amb cursos encaixats i en pendent. Els indret de confluència entre la riera de Talamanca i els torrents formen petites valls amb importants cingleres, com la de la Lleixa i de la Mussarra.
Un terreny propici per la tàctica de combat dels fusellers de muntanya, on els borbònics no podran desplegar les tropes de la infanteria de línia, ni aprofitar la seva superioritat en cavalleria.
DESPLEGAMENT
El 12 d’agost de 1714 les tropes borbòniques arriben als serrats de Mussarra i les catalanes fan nit a Talamanca. El matí del dia 13 el comte de Montemar desplega la infanteria muntanya avall de Mussarra fins la riera de Talamanca, acció que li porta un parell d’hores per un terreny difícil. Alhora que la cavalleria la situa als turons de la Sínia i el Molí del Menut.
Des de la seva posició en el castell, Antoni Desvalls -marquès del Poal- controla els moviments i el desplegament dels regiments borbònics. Situa les seves tropes de manera lineal al llarg de la riera, i per evitar que arribin reforços borbònics procedents del Vallès pel camí de Mura que els encerclin, posiciona el regiment de cavalleria de Sant Jaume i el regiment de fusellers d’Amill cobrint el camí.
COMBAT
“El dia 13 a les 2 de la tarda el marquès va anar a atacar-los”. Així comença el relat de la batalla Francesc de Castellví en les seves Narraciones Históricas.
Primera fase
Antoni Desvalls s’adona que el desplegament borbònic es massa allargat en profunditat i que les reserves les tenen situades massa lluny del front. Per tant, mentre les tropes borbòniques esperen ordres, dona l’ordre d’atac a les tropes situades en el flanc esquerra, els regiments de Segimon Torres i Martirià Massagur, per tal que expulsin els rosetas i ocupin el turó.
Segona fase
Aconseguit el primer èxit, mentre que Segimon Torres i Martirià Massagur, amb el reforç dels hússars i voluntaris, avancen turó amunt, el marqués del Poal dona l’ordre al flanc dret, regiment Vilar i Ferrer i sometents, recolzats pels dragons de Brichfeus, d’avançar muntanya amunt per atacar els borbònics situats a Mussarra per darrere, aïllant i encerclant les tropes borbòniques. Conscient del perill,que les tropes que estan lluitant davant de Talamanca quedin aïllades, el comte de Montemar dona ordre a la seva reserva que es desplaci per frenar l’atac.
El combats més ferotges, amb lleugers avenços catalans, són en els pendents dels Gobions on les reserves borbòniques aconsegueixen frenar l’atac català que se’ls acaba la munició i han de retrocedir –en la carta del marqués del Poal diu que acaben combatin a pedrades-. El destacament de granaders cobreix el gual de la riera i protegeix el replegament català. Els combats s’aturen per fer nit.
Tercera fase
El dia 14 de bon matí comença el segon dia de combat, però les tropes del comte de Montemar ràpidament inicien la retira. Són conscients que, tot i ser més i millor armats, no són rivals enfront a unes tropes catalanes que coneixen el territori, tenen excel•lent punteria i estan acostumades i entrenades per aquest tipus de lluita en terreny muntanyós.
La situació dels borbònics és molt perillosa, en el dia anterior han estat a punt de ser encerclats i han patit moltes baixes entre morts i ferits. La retirada es va transformar ràpidament en fugida en direcció a Sabadell. Perseguits constantment pel marqués del Poal, la reraguarda borbònica ha de lluitar durament amb els seus perseguidors, que els encalcen de nou a l’alçada del castell de Castellar del Vallès, hi ha un altre combat. La persecució i fustigament continua fins a Sabadell.
Resultat
La batalla, i posterior persecució, van ser un èxit del marqués del Poal. El coneixement del terreny li va permetre sorprendre al comte de Montemar amb una tàctica eficaç i agressiva que li va donar la iniciativa en tot moment i que va acabar amb els borbònics fugint precipitadament buscant refugi.
Segons l’informe de la batalla escrit per Antoni Desvalls dirigit al Consell de Cent de Barcelona, les baixes catalanes són de 10 morts, entre ells 2 oficials, i un nombre desconegut de ferits, mentre que les borbòniques són de 600 soldats i 50 oficials entre morts i ferits. En la carta no queda clar si Antoni Desvalls dona les baixes del dia 13 o les dels dos dies de combats, en tot cas el més lògic és que es refereixi a les baixes totals dels combats i persecució.
CONSEQÜÈNCIES
Després de la victòria Antoni Desvalls vol anar a Barcelona per ajudar en la defensa de la ciutat però aquesta opció es descartada pel general comandant Villarroel i el marqués del Poal reuneix les tropes per intentar assaltar Manresa.
La batalla dels dies 13 i 14 d’agost a Talamanca fou la darrera victòria en camp obert, mentre que la batalla del 2 de setembre amb la conquesta del Castell de Falset, ocupat pels borbònics, per part del coronel Antoni Vidal i Talarn fou la darrera victòria dels exèrcits catalans. L’11 de setembre de 1714 capitula Barcelona i s’acaba la guerra al Principat.
L’exèrcit català de l’exterior de Barcelona no va ser mai derrotat al llarg de la guerra per l’exèrcit castellà. Les tropes de Felip V van ocupar places fortes, ciutats i viles però no van aconseguir el control total del territori del Principat a pesar de disposar prop de 47.000 soldats més els 39.000 –la majoria francesos- que assetgen Barcelona. Un total de 86.000 combatents borbònics per ocupar Catalunya que no depassa el mig milió d’habitants.
Fonts:
DE CASTELLVÍ, Francesc. “Narraciones Históricas Tomo IV”, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada, 1997
HERNÀNDEZ F. Xavier, RUBIO Xavier, “Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla”, Llibres de Matrícula, 2009
SERRA I SELLARÉS, Francesc; ERILL I PINYOT, Gustau. “La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca (1714)”, Farell Editors, 2009
Text: J.BQ.E.
Dibuixos: Francesc Riart i Jou